TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dimarts, 1 de setembre de 2009

I SEMBLA QUE EL MALSON ES PODRIA FER REALITAT (JA HO VEUREM...).

Fa ja força temps va saltar una notícia interessant, de fet, molt interessant i positiva. A l'altiplà, els del tribunal constitucional estan estudiant la manera de suprimir el deure (i dret) de conèixer el català, que té la gent que treballa a casa nostra (i, naturalment, hi resideix), per altra banda suprimir qualsevol pacte de bilateralitat que hi pugui haver entre la Generalitat i el govern d’espanya i, finalment, volen esborrar del mapa polític la nostra declaració multitudinària de NACIÓ. Ells són l'única nació del món, "y aquí no hay más cera que la que arde, ¡cojones!". Ah!, i, a més a més, déu va néixer a madrid i des de madrid va crear l'univers (no ho sabíeu...?. Quina ignorància!) És a dir, definitivament pretenen decidir sobre els nostres assumptes de manera unilateral, i s’ha acabat el bròquil.
He dit que aquesta és una notícia realment interessant perquè, degut a l’empoltroniment absolut (perdoneu la parauleta, però s’hi escau com un guant) de la nació catalana (i tant que ens omplim de la boca de “nació”!) aquesta és l’única manera d’agullonar-nos i, a la fi, tal vegada, fer-nos aixecar el cul del sofà d'una vegada per dedicar-nos a la cosa que realment ens ha de preocupar, verbigràcia: la possible desaparició de Catalunya com a tal. No oblidem que la poca conscienciació vers una idea de país que darrerament ha adquirit la nostra gent, gent que ara sembla que comença a sortir del cau amb molta prudència (massa!), és deguda al maltracte amb què ens va obsequiar l’espanyolíssim senyor president anterior dels altiplanesos. Ep!, que l'actual és més educat i fa cara de pa de diumenge, però no és pas menys espanyolista, ni de refiar-se'n gens.
Els catalans som un poble a qui agrada “viure bé” en el pitjor i més nefast dels sentits, és a dir, només pensem en tenir feina, parella, vacances al Marroc o al Carib i telèfon mòbil d’última generació, però no pas en viure el dia a dia amb dignitat i amb coratge (massa patriotes han donat la vida per aquest poble acomodat que antany havia plantat cara i que al llarg del temps ha esdevingut quasi insignificant).
Tota la meva obra i el meu esforç estan dedicats a esperonar, tant com puc i dins de les meves modestes possibilitats, aquesta ciutadania escarxofada i poltrona que formem els catalans, la qual blasmo sense descans justament perquè voldria poder-me-la estimar com cal (algun dia serà...)., ja que em costa déu i ajut estimar els covards Això sí, m’estimo la meva Terra, i no puc ni vull anar-me’n d'aquí, i la vull veure lliure d’opressió, en pau i florent.
Un paio em deia que sóc pessimista perquè em moc pel cantó fosc com aquell personatge negre de la guerra de les galàxies, i li vaig contestar que si fos tal pessimista no em dedicaria precisament a burxar el meu país (ni el meu ni cap altre). Se me’n refotria tot, de fet, seria un altre fred i apàtic ciutadà del món (com al poder i al sistema interessa). Tampoc no m’autoanomeno optimista, aquests no m’agraden gens, són caragirats i mentiders. No obstant tot plegat, no veig pas fosc el nostre futur. Tinc el viu convenciment que els nostres fills i néts sentiran respirar aquest país. Per això mateix no sóc, de cap manera, un pessimista, i estic encara més lluny de ser un d'aquests botiflers apàtics ciutadans del món.
Potser, si a madrid ens claven aquesta banderilla i l’estoc final, serà la manera que arribem a formar un govern amb les idees més clares (i els fets!) i que comencem a pensar d’una vegada per totes que ser servents d’aquesta gent de l'altiplà és un enderroc i una degradació progressiva, que tots i cada un dels nostres assumptes els hem de decidir nosaltres i que d’aquesta mena de democràcia aigualida i fal·laç, ja en tenim la barretina i els bemolls ben plens. De manera que finalment entenguem que no hi ha una altra sortida digna que no sigui “cadascú a casa seva”, i s’ha acabat. No ens va a mida ni tan sols un estat federal, que representaria un nou garbuix de dependències mútues i compromisos inacceptables. Com ells mateixos diuen: “que cada palo aguante su vela”, o com diem nosaltres: cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa (i si no ho diem, hauríem de dir-ho).
Potser, a partir d’aquesta imperialada-per-collons altiplanesa, els nostres polítics començaran a pensar a com treure’ns de l’esquena la motxilla plena de rocs de tartera que traginem des de fa tres-cents anys. Així sia!