TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

diumenge, 23 de gener de 2011

CORATGE!

Catalans, coratge!

Lluny del significat de llibertat, encara avui les paraules independentisme, independentista, independència, és a dir no-dependència de ningú ni de res, causen terror a molta gent d’aquest País nostre. És una por absurda, és la por de ser lliures i d’assumir les obligacions que comporta la llibertat. És una submissió pràcticament endògena, l’esperit d’esclavatge que alguns pseudo-catalans porten a la massa de la sang. No es pot gaudir de llibertat de cap mena sense haver-ne exclòs prèviament i radicalment la dependència, és clar (hi ha un grapat de paraules mal enteses, degradades per un mal ús i sempre fora de context... radical, modern, amor, romàntic...). Justament la paraula RADICAL vol dir arrencar d’arrel, partir d’arrel, anar a l’arrel, pensar des de l’arrel, actuar des de l’arrel, de cap manera no vol dir terrorista, ni fonamentalista fanàtic, ni brètol ni rebenta-aparadors ni atraca-iaies (els mots poden fer molt bé o molt mal, si us plau, usem-los en el seu significat exacte).
Per a alguns curts de gambals independència és una declaració de guerra convencional amb tancs, bombes i avions. Són realment curts, curts de vista, curts de llums, fills d’una pau falsa imaginària, acomodats, servents vocacionals... tenen ment d’esclau. Això no obstant, independència sí que és una declaració de guerra, sí, ho és, i de veritat!, però guerra a la ignorància, al cretinisme, a la mediocritat, a la conformitat, al poltronisme còmode i, sobretot, a l’esclavatge. Ens agraden pel·lícules com Espàrtac, Braveheart o Rob Roy, només per l’aventura (que corren uns altres, és clar...) sense pensar què signifiquen. Totes tracten del combat de l’oprimit contra la tirania de l’opressor. I no ens adonem, vatualolla!, que els catalans traginem, des de fa tres-cents anys, una motxilla a l’esquena plena de rocs d’opressió molt ben representada pel galdós estat espanyol, especialista en la depredació i saqueig dels seus veïns, als quals veïns ells titllen de “regiones periféricas”. No ens enganyem, actualment nosaltres som una colònia espanyola, com ho eren en el seu temps les Filipines o els  Staats-Opper-Gelre de Flandes o l’Ifni, i ara, encara, ho són també les Illes Canàries.
Dependència o independència és aplicable tant a les relacions humanes, sentimentals, de treball, etc..., com a les relacions entre pobles o nacions. En tota relació de dependència veiem que el dominador actua indefectiblement de vampir i xucla l’energia del dominat (per això l’ha conquerit, és clar). Sigui una relació entre humans, entre bestioles, insectes (les formigues i els seus pugons) o entre pobles i nacions, la cosa funciona exactament igual. El dominant és agressiu i l’esclau roman emmudit i sotmès, com en les relacions sadomasoquistes, com en la llei de la natura, la del més fort. I aquesta és una relació de la qual a l’esclavitzat costa déu i ajut sortir-se’n, si és que vol sortir-se’n, és clar. Aquest és el problema d’alguns pseudocatalans. No volen sentir parlar de llibertat, comporta massa responsabilitat, i la mandra política sol ser devastadora. Pitjor és encara caure en un complex d’Estocolm. La víctima no sols no es considera víctima sinó que “s’enamora” literalment del botxí i aleshores tot és poc per a complaure’l. Vegem, si no, el “don” del teatre i dels cabells blancs (ja m’enteneu...) cap de botiflers recalcitrants, o la gent “ciutadana dels ciutadans” (també m’enteneu..), que no són pas pocs.
Bé, afortunadament, sembla que el poble català, és a dir uns quants de nosaltres (vull suposar...), ja comencem a tenir la barretina força plena d’aquests barruts arrogants i obtusos que ens han copiat la bandera i la llengua i ens han fet la vida impossible des d’una dotzena de generacions enrere. De fet, ara mateix com més malden per a anihilar-nos, més pedres llencen al seu terrat, com més ens insulten i més ens volen collar, més insurgents apareixen. Arribarà un moment que ens recolzarem en un arbre i en cauran cinquanta independentistes amb arcs i fletxes com en les pel·lícules d’en Robin Hood, no ho dubteu.
Personalment m’alegro, i veig més a prop la llibertat, cada vegada que un espanyol de pes polític llança públicament una amenaça contra nosaltres, perquè això és clar senyal de debilitat i de por. Tampoc no ho dubteu. Són les raneres de la mort d’un imperi que afortunadament ja va agonitzant. És la por visceral d’haver-se d’espavilar i guanyar-se els cigrons pel treball propi i no pas pel d’un altre. I això es donarà en un futur proper, cada cop més proper.
Però, tot i que veig clar el final del depredador, per contra, no hi veig pas un camí planer per a nosaltres. La bèstia clavarà urpades, es rebolcarà, rugirà, insultarà, acudirà a Europa, a tot el món si cal, suplicarà als EEUU, a França, a Alemanya, a déu i sa mare, per a posar recursos   d’“inconstitucionalidad”, pals a les rodes, allaus, dracs de foc, queixes i brams. Fins i tot, és possible que la bestiota hi interposi la força del seu exèrcit “garante de la indisolubilidad de españa” (no em passa pels raves d’escriure espanya en majúscula, no senyor!). Ells no soltaran la mamella tranquil·lament i nosaltres tampoc no les mamarem gaire dolces, catalans.
Coratge!