TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

divendres, 27 de novembre de 2009

MINI MANIFEST

Compte! No volem aquest estatut, per més que el declarin bo, ni cap d'altre. El millor que ens pot passar és que el TC el tombi. Volem la INDEPENDÈNCIA!, i prou! No ens enganyaran amb cortines de fum. 

LA NOSTRA DIGNITAT NOMÉS DEPÈN DE NOSALTRES!!

diumenge, 18 d’octubre de 2009

CONSTITUCIÓ ECSPANYOLA

Diuen: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.

Tenen tota la raó, sí senyor!
, "de todos los españoles", per descomptat!


Naturalment, nosaltres en no ser ecspanyols no en formem part. Ni tan sols som separatistes, perquè és evident que:

NO ÉS POSSIBLE SEPARAR ALLÒ QUE MAI NO HA ESTAT UNIT,
és mil voltes més fàcil d'aconseguir la quadratura del cercle.

Ara ja ens hem entès, doncs...?


dissabte, 17 d’octubre de 2009

"PINCHES TIRANOS"

Avui, uns bons i estimats amics, la Neus i en Manel, m’han regalat un llibre, d’Enric Vila, que tracta de Pla i em proporciona l’excusa perfecta per a tirar endavant aquest article lapidari que esteu començant a llegir. El llibre es titula: “El nostre heroi Josep Pla”. No conec aquest autor jove, l'Enric, però sospito que ell i jo, junts, en el decurs de la lectura farem força cafès virtuals. Sols en obrir-lo i llegir-ne les primeres pàgines, ja hi trobo una petita diatriba interessant. Fixeu-vos, cito: “...Aquí (parla de Catalunya) hem sobreviscut fent veure que tot és normal. Fa tant de temps que dissimulem, que molts catalans ja ni es recorden que fan teatre... Matem tot el que és espontani per por d’agafar massa gust a la llibertat...”. I més endavant diu: “Els escriptors són la primera línia d’atac d’un país i la seva última trinxera de defensa”.
Tot i que aquestes dues darreres frases són una mica espectaculars, potser un pèl pamfletàries, no deixen de dir una veritat com la cúpula de sant Pere.
I em pregunto, com sempre (perquè sóc el paio que no comprèn el món i així em faig preguntes incòmodes, dia sí i dia també), on s’han ficat aquests escriptors catalans de la línia d’atac? (perquè els de les trinxeres, ara per ara, no els necessitem... i que duri!) I no vull dir pas aquells qui es mouen dins del cercle dels bel•ligerants, o “activistes radicals”, com en diuen els de la poltrona, sinó els altres, els de fora el cercle, aquells qui també es fan dir catalans perquè es veu que han nascut a Catalunya (ospadreta!, quina cosa...! Neixo a Catalunya, sé parlar en català...?, ergo sóc català... Quin riure!).
Ara fóra un bon moment perquè aquesta “primera línia d’atac” sortís de l’ossera del sofà i seguís les files de la revolució des de les tripes. Però no ho faran, no senyor. Els acomodats no abandonen la calefacció ni en fums de sabatot. Això sí, ho farà el poble ras, el poble que no escriu llibres, amb, o sense, els ajuntaments. Ho farà amb la força imparable de la gent que ja no tolera més concessions, més greuges, més insults, més odi, ni més aixecades de camisa.
No ho dèiem? Als catalans, ens han de fer emprenyar molt i molt perquè arribem a veure a un pam del nas. Gràcies, senyors peperos i ciudadaneros. Tristament, us necessitàvem. Gràcies per ser els nostres “pinches tiranos”, com diu Carlos Castaneda, a l’estil mexicà. Tal pinche és aquest ésser execrable, qui de vegades fins i tot pot semblar simpàtic, qui et burxa, et tempteja i t’esgota i et rebenta, i, finalment, quan ja en tens el bot tan ple que no pots viure ni un minut més a la seva vora, et fa despertar d’un fantàstic benestar gairebé secular. Perquè els indígenes de Catalunya, bons cristians per tradició (des del temps dels romans, quan encara érem ibers, fins als nostres pares...), hem après a força de centúries a tenir compassió dels nostres botxins. Glòria a ells, doncs!
Per cert, la llei de l’univers diu que: quan hi ha qui gaudeix de benestar, automàticament hi ha qui pateix de malestar. I qui gosaria, si no és boig, portar la contrària a l’univers?
Doncs jo, que sóc ben tocat del bolet.

divendres, 9 d’octubre de 2009

EL CRIT DE LLIBERTAT D'UNA FADA LUSA, DEFENSORA DE LES CAUSES JUSTES. MOLTS "HABITANTS" DE CATALUNYA NO MEREIXEN HAVER NASCUT A LA NOSTRA TERRA.

O movimento a favor da libertação da Catalunha cresce e avança, como bola colorida nas mãos da esperança!

Está cada vez mais próximo o cumprimento do ideal desse povo oprimido por demasiados anos. Só não o vê quem se recusa a ver... esse é o pior cego!

Quando esse instante chegar que se mantenha arredado e seja coerente com a postura de nada fazer que mantenha a boca calada e que não diga que esteve aqui, ao lado de quem "luta", através da voz, da sua arte ou de um qualquer outro instrumento!


Visca Catalunya! Visca la Terra!

Bon cop de falç!!!
Bon cop de falç!!!

dimarts, 15 de setembre de 2009

MINI MANIFEST

Un país ocupat és un país en guerra. No volem la guerra sinó la pau. I un País que viu en pau no pot ser presoner de cap altre. Per això volem la nostra Terra lliure de les grapes de l'opressor. Per això també i per la nostra dignitat cal que aprenguem a exigir, no pas negociar res i, molt menys, suplicar

dimarts, 1 de setembre de 2009

I SEMBLA QUE EL MALSON ES PODRIA FER REALITAT (JA HO VEUREM...).

Fa ja força temps va saltar una notícia interessant, de fet, molt interessant i positiva. A l'altiplà, els del tribunal constitucional estan estudiant la manera de suprimir el deure (i dret) de conèixer el català, que té la gent que treballa a casa nostra (i, naturalment, hi resideix), per altra banda suprimir qualsevol pacte de bilateralitat que hi pugui haver entre la Generalitat i el govern d’espanya i, finalment, volen esborrar del mapa polític la nostra declaració multitudinària de NACIÓ. Ells són l'única nació del món, "y aquí no hay más cera que la que arde, ¡cojones!". Ah!, i, a més a més, déu va néixer a madrid i des de madrid va crear l'univers (no ho sabíeu...?. Quina ignorància!) És a dir, definitivament pretenen decidir sobre els nostres assumptes de manera unilateral, i s’ha acabat el bròquil.
He dit que aquesta és una notícia realment interessant perquè, degut a l’empoltroniment absolut (perdoneu la parauleta, però s’hi escau com un guant) de la nació catalana (i tant que ens omplim de la boca de “nació”!) aquesta és l’única manera d’agullonar-nos i, a la fi, tal vegada, fer-nos aixecar el cul del sofà d'una vegada per dedicar-nos a la cosa que realment ens ha de preocupar, verbigràcia: la possible desaparició de Catalunya com a tal. No oblidem que la poca conscienciació vers una idea de país que darrerament ha adquirit la nostra gent, gent que ara sembla que comença a sortir del cau amb molta prudència (massa!), és deguda al maltracte amb què ens va obsequiar l’espanyolíssim senyor president anterior dels altiplanesos. Ep!, que l'actual és més educat i fa cara de pa de diumenge, però no és pas menys espanyolista, ni de refiar-se'n gens.
Els catalans som un poble a qui agrada “viure bé” en el pitjor i més nefast dels sentits, és a dir, només pensem en tenir feina, parella, vacances al Marroc o al Carib i telèfon mòbil d’última generació, però no pas en viure el dia a dia amb dignitat i amb coratge (massa patriotes han donat la vida per aquest poble acomodat que antany havia plantat cara i que al llarg del temps ha esdevingut quasi insignificant).
Tota la meva obra i el meu esforç estan dedicats a esperonar, tant com puc i dins de les meves modestes possibilitats, aquesta ciutadania escarxofada i poltrona que formem els catalans, la qual blasmo sense descans justament perquè voldria poder-me-la estimar com cal (algun dia serà...)., ja que em costa déu i ajut estimar els covards Això sí, m’estimo la meva Terra, i no puc ni vull anar-me’n d'aquí, i la vull veure lliure d’opressió, en pau i florent.
Un paio em deia que sóc pessimista perquè em moc pel cantó fosc com aquell personatge negre de la guerra de les galàxies, i li vaig contestar que si fos tal pessimista no em dedicaria precisament a burxar el meu país (ni el meu ni cap altre). Se me’n refotria tot, de fet, seria un altre fred i apàtic ciutadà del món (com al poder i al sistema interessa). Tampoc no m’autoanomeno optimista, aquests no m’agraden gens, són caragirats i mentiders. No obstant tot plegat, no veig pas fosc el nostre futur. Tinc el viu convenciment que els nostres fills i néts sentiran respirar aquest país. Per això mateix no sóc, de cap manera, un pessimista, i estic encara més lluny de ser un d'aquests botiflers apàtics ciutadans del món.
Potser, si a madrid ens claven aquesta banderilla i l’estoc final, serà la manera que arribem a formar un govern amb les idees més clares (i els fets!) i que comencem a pensar d’una vegada per totes que ser servents d’aquesta gent de l'altiplà és un enderroc i una degradació progressiva, que tots i cada un dels nostres assumptes els hem de decidir nosaltres i que d’aquesta mena de democràcia aigualida i fal·laç, ja en tenim la barretina i els bemolls ben plens. De manera que finalment entenguem que no hi ha una altra sortida digna que no sigui “cadascú a casa seva”, i s’ha acabat. No ens va a mida ni tan sols un estat federal, que representaria un nou garbuix de dependències mútues i compromisos inacceptables. Com ells mateixos diuen: “que cada palo aguante su vela”, o com diem nosaltres: cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa (i si no ho diem, hauríem de dir-ho).
Potser, a partir d’aquesta imperialada-per-collons altiplanesa, els nostres polítics començaran a pensar a com treure’ns de l’esquena la motxilla plena de rocs de tartera que traginem des de fa tres-cents anys. Així sia!

divendres, 13 de març de 2009

BREVÍSSIMA VINYETA SOBRE UN "CIUTADÀ AVANÇAT" DEL NOSTRE PAÍS

De vegades algun amic, que coneix el meu color, em pregunta més o menys això: “Així, tu creus que algun dia serem independents?” I la meva resposta, indefectiblement, és aquesta: “Com podríem invertir un estat de coses que no existeix? Vejam, nosaltres no som pas dependents de ningú. Els dependents són ells, els de l’altiplà espanyol, per tant la independència que tots hem de perseguir ha de ser la seva”.
Ja deia aquell presidentillo del bigoti que: “Son una tribu”. Ho il•lustraré amb un brevíssim quadre teatral:
Escenari: Catalunya, un poble muntanyès d’estiueig on belluguen els calés com aigua de torrentera (a part d’altres evidents consideracions polítiques, hi ha massa calés, massa segona residència, massa “estat del benestar” i, en conseqüència, massa gent sense sostre i massa estat del malestar, vatualospasanta!), una fleca, un dimecres al matí en temps de vacances, un senyoret ben plantat, alt i prim parent d’en bufa, a qui batejo com “xava estiuejant botifler”, perquè em ve de gust. Porta un anorac vermell i una criatura de la mà. Despatxa el pa una noia brasilera de mirada múrria i desperta, i pell d’un colrat natural olivaci. Conec aquesta noia, viu al poble i està casada amb un català. Ho sé perquè ella i jo hem parlat dotzenes de vegades, està perfectament integrada i, de fet, ja parla en català, diríem que en un setanta per cent. I jo, modestament, si puc, l’ajudo quan té dubtes. A més, és d’aquelles persones que et diuen: parli’m en català perquè així “faig pràctiques”. Molt bé!, deu punts per a ella! Situats?
Entro a la fleca. Hi ha cua. A més del xava estiuejant botifler i la seva criatura hi ha tres individus més i dues individues que fan olor de crema per a després del sol...

UN SERVIDOR.-Hola, bon dia.
NOIA BRASILERA.-Bon dia (ho ha dit amb molta gràcia, a la brasilera: bon jia).
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Mira el mostrador.) A veure...? Posi’m una coca d’anís.
CRIATURA.-Papà, vull coca.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, “carinyo”, sí, un momentet.
NOIA BRASILERA.-Aquesta, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, gràcies.
NOIA BRASILERA.-La hi tallo per la meitat, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Molt bé.
(I la noia talla.)
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(No gens vocalitzat, molt depressa, ennassat i absolutament indesxifrable, exactament com ho fan la majoria de francesos que pul•lulen per aquí -qui, a diferència dels belgues, no saben pronunciar la seva pròpia llengua-) Faci-me’n també un tallet petit per a la nena, si us plau.
NOIA BRASILERA.-Perdoni, senyor...? No l’he entès bé.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Amb l' arrogància de l'espanyolista “echao pa lante.) “Que me corte un trocito pequeño para la niña”.
UN SERVIDOR.-(Impulsiu i cofoi d’haver vist els ràpids progressos lingüístics i integradors de la noia. A més, tutejo aquest catalanet perquè sóc un maleducat i tutejo a tothom, i perquè m’ha fet emprenyar. Tot i això, li ho dic usant un to força amable:) Ja li pots parlar en català. L’entén perfectament i el parla molt bé.

(El xava estiuejant botifler em mira amb cara de mil déus, d’aquelles mirades que diuen: i tu qui cony ets? Per què et fiques on no et demanen? De manera que jo també me’l miro amb el meu llambrec del quinze, el reivindicatiu revolucionari.)

NOIA BRASILERA.-“¿Quiere algo más?”
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-“Sí. Estos tres, y seis baguettes” (per no dir barretes primes) y aquel pan del rincón. (Pausa.) Bien, pues solo esto. ¿Me quiere cobrar...?”. (A la nena. I li dóna el tallet de coca:) Té, i no demanis res més, que després no dinaries. (I em torna a clavar els seus ulls de “ciutadà europeu avançat”.)

(Ja m’està bé!!, ja m’està bé!!, ja m’està bé!!,
ja m’està...!, ja m’es...!!!...)

Amb aquesta “ciutadania” no anirem enlloc. Dono fe de la desfeta. I aquest cop no he mentit!

REVOLUCIÓ

En aquestes latituds, i al més refinat estil maniqueista, els sacerdots de la convenció i de l’espiritualitat a l’ús ens han assegurat que per la celístia pul•lulen uns éssers superiors a qui ells anomenen àngels o dimonis en funció del seu suposat bàndol d’acció. En qualsevol cas, aquests éssers còsmics, que vénen a ser els detentors del bé i del mal, són massa extraterrestres, és a dir, viuen massa lluny. En principi, diria que el maniqueisme per se no és ni bona cosa ni mala cosa. S’assembla molt a la dualitat, el bé i el mal, la llum i la foscor, el femení i el masculí, l’esquerra i la dreta, etc. Pel que fa al bé i al mal, aquests dos conceptes del tot subjectius han estat introduïts en la ment humana per a determinar allò que sembla correcte i allò que sembla equívoc. Però el gènere humà en general és mentalment tan simple i apocat que si no disposés de les forces superiors en qui diposita els seus assumptes, malgrat que puguin ser de ficció (no he afirmat pas que ho siguin), se sumiria en el caos. I el caos (no el confonguem amb l’anarquia, si us plau) és verament destructiu.
En principi, sóc dels qui pensen que cal trobar els valors que ens empenyen a tirar endavant en les profunditats d’un mateix, senzillament perquè creure és posar la confiança en altri, o el que és el mateix, desconfiar de les pròpies possibilitats. Això no obstant, qui necessiti algú que li solucioni els problemes existencials, fins i tot els materials, amb prodigis o sense, o bé hagi de menester el maligne per a sospesar la seva bondat, pot perfectament inventar-se els seus éssers a mida, o també abraçar els arquetips gratuïts que ja són al mercat des de fa mil•lennis. Per aquestes coses, no pas d’altres, encara vull pensar que ens estem en un país lliure.
Bé, doncs, a propòsit de tot això, diria que ja porto molt de temps detectant (no sé si també me’ls hauré inventat, tal vegada sí) uns àngels i uns dimonis més propers, terrenals, emperò sense menystenir una hipotètica existència dels celestes, és clar. Perquè un només juga a especular i no està segur de res, ni tan sols que és viu i que ara mateix està escrivint. I, excloent la idea típica del maniqueisme genuí que estableix que algunes coses són acceptables i unes altres rebutjables, un també és força maniqueu o, millor dit, dualista. No passa res.
Des de la meva perspectiva entenc que tant àngels com dimonis són, som, els éssers humans i que obren, obrem, conjuntament en aquest planeta que trepitgem. Però, dissortadament, en observar el tarannà del món civilitzat, i segurament per la meva tendència natural a la denúncia, veig legions de dimonis contraposats a uns poquíssims àngels. No puc fer-hi més. Els diables, segons ho entenc, són els promotors de la misèria d’uns enfront de l’opulència d’uns altres, els artífexs de les desigualtats desmesurades que ens envolten. La resta forma la humanitat acomodada i indiferent. I a fe que indiferent és un mal qualificatiu. En aquest cas engloba aquesta humanitat que d’una manera subterrània es mostra letàrgica davant del despropòsit que representen els estats del benestar contrastats amb els estats del malestar.
Ara bé, per poc acostumats que estiguem a observar el demble dels humans (de moment, no en dic persones), enmig de la multitud podrem veure també alguns llums que sobresurten, no gaires, però molt brillants. Són persones (ara sí) que destaquen com fars enmig de l’obscuritat i d’aquesta cretinitat que té la seva principal raó en el consumisme hedonista. És clar que dins de l’especulació meva, hi ha d’haver mil graus d’evolució amb mil matisos més. Ens vénen al cap Leonardo da Vinci o Gandhi? No cal. Tot plegat és més proper. Com el diamant, els éssers veritablement evolucionats sobresurten just perquè són d’una qualitat especial de transparència, posseeixen el do de la senzillesa i, per contrast, són el mirall que ens fa veure la nostra cara lletja. És clar... ells són àngels. I dic, sense gens de por d’equivocar-me, que no persegueixen els diners. Ans al contrari, estic convençut que els diners més aviat els serien un destorb insalvable. En fi, tots sabem que els diners, sovint, no són producte de la feina honesta, com hauria de ser, sinó producte d’especulació i d’un pillatge de guant blanc, és a dir, treballar poc i cobrar molt, o cobrar per no treballar gens.
A l’altra banda operen els dimoniets petits i els dimonis grans, els diables mediocres i els ambiciosos, els íncubs espavilats, fins i tot, els diantres dolents. Més banyetes de dues potes que no ens pensem caminen a peu pla per un planeta que, entre tots els de l’univers, ha tingut la mala sort que l’habités l’espècie humana. De manera que àngels i diables són entre nosaltres, ara mateix, imbricats, maclats. I, vist així, nosaltres, els integrants d’aquest món tan civilitzat i tan arrogant, què som?, benestants acomodats?, muts?, aprofitats?, covards?, valents?, sobrevivents?, indiferents?
I pregunto: tal vegada, una mínima introspecció no ens podria fer un cert efecte balsàmic? Podria, potser, moure aquella cosa, ara mateix adormida, encriptada molt endins de l’ésser? Fóra el principi de la revolució, de la revolució personal, de cadascú, la intransferible, l’ÚNICA REVOLUCIÓ POSSIBLE per a començar a canviar el món des del projecte de les persones.
Ara bé... el judici que cada individu fa de si mateix sol contenir una càrrega de justificants increïble.

dilluns, 19 de gener de 2009

RADICAL, PARAULA SACRA, I ALTRES COSES...


Gràcies als I.M.C. (informació manipulada convenientment), és a dir, els mitjans de desinformació, els anomenats radicals fem por a la gent que es porta bé, a la gent honrada, submisa i sotmesa. Vegem les notícies del dia:
"Un grup d'esquins radicals han calat foc a una indigent que dormia en una cabina de caixer automàtic", "Els radicals del gol sud apallissen una família...", "Sis radicals segresten un avió i fan cent-cinquanta hostatges...", "Radicals fan esclatar un cotxe i fonen trenta-cinc vianants que passaven per allí...".
Les televisions i els diaris no divulguen segons quin parer (que els pugui comprometre) per "radical". Resumint, ningú no es juga un sou de general per una opinió fora del to de la simfonia general. Confonen radical amb delinqüent, violent, criminal... Trista ignorància dels periodistillos redactors...! Ells en són els responsables. Se suposa que són universitaris i que tenen un mínim de cultura (només se suposa, però). Però en realitat... què és cultura? Haver estudiat a la universitat? (quin riure!) Cas que això fos així, hauríem de concloure que Miguel Hernández era un esclafaterrossos, un incult. Pel que es pot observar, la universitat gita una quantitat de mediocres que fa esborronar. Conclusió: vergonya i més vergonya.
No era, la democràcia, l’estendard de les llibertats?, i entre elles la d’expressió? No...? Ospadreta! Doncs ja m'han tornat a engalipar! Però: “Lliberquè, senyor?” “Llibertat d’expressió” –dic. “No senyor, vostè s’equivoca de botiga. D’això, no en venem pas. Només venem benestar i progrés”. “Deu de ser que algú m’ha enredat”. “Efectivament, senyor, l’han enganyat”. “Doncs em permetrà seguir burxant botigues fins que hagi sargit els forats del món, i primer els del meu país, oi?, vull dir fins que em mori”. “Vostè mateix. Li cantaran unes absoltes amb final tranquil, perquè descansi: requiescat in pace”. “Sí, però –dic jo- ep!, CAT in pace. Oi que m’entén?”
Anem a l'essència i siguem radicals: el cert és que si ens diuen radicals ens honoren. Segur que ja sabeu que radical vol dir provinent de l’arrel, fonamental, bàsic, substancial, essencial. O sigui, tot el contrari de superficial, anodí, frívol i, per analogia, estúpid, fatu i mediocre (hi podria afegir tans qualificatius que, a la fi, seria un fastig insuportable). Això no obstant, resulta que a diari ens hem de justificar per ser, només per ser, per existir i pensar. De fet, qualsevol home pensant és un radical.
En el camp identitari, de país, permeteu-me que m’emprenyi de santa ira pel mateix tema, perquè si hagués nascut a Toledo i els meus pares haguessin estat espanyols no tindria cap dificultat. No hauria pas de legitimar la meva espanyolitat. Ben mirat, però, aquesta és, sens dubte, una qüestió de les fronteres existents. I són fronteres que palesen les diferències.
Tema número dos. Fem, ara, un cop d'ull a casa. Es diu per aquí que els catalans patim d’autoodi. Vol significar que nosaltres mateixos ens odiem. Jo també m'ho pensava, però després d’una reflexió acurada, ara m’adono que cal filar més fi, anar més al nucli, és a dir, ser més radical. Provem-ho. Si ens referim als set milions i escaig de residents al País, es veu clar que aquesta, la de l’autoodi de la nostra població, és una idea del tot errònia. Fem-ne una consideració radical. Vejam. És que qui estima de debò el seu país, la seva gent i la seva llengua, alhora els pot odiar? No tindria cap sentit, si no fos que es tractés d’un sonat, és clar. L’amor per la terra i pel que ella representa no funciona com l’amor entre humans, de manera que allò de l’amor-odi no ve al cas. Tal i com ho veig, cap parroquià que no sigui desnaturalitzat, com ara el botifler o bé els pobrissons apàtrides ciutadanets del món, no renega de les pròpies coses. I les pròpies coses, d’una en una i de gota en gota –sovint gotes vermelles-, són les que han anat formant el país. Vegem quants francesos volen ser anglesos i a la inversa, o quants anglesos i polonesos frisen per ser alemanys. Ni els ianquis, qui no distingeixen entre una dreta dura i una altra dreta més dura, o entre un rifle automàtic i un clavell, no coneixen res que s'assembli a l'autoodi. De manera que això de l'autoodi o, tal volta, endoodi, seria, en qualsevol cas, una malaltia mental molt greu. A part, i aquí a casa nostra, el que des de fa segles es conrea vers nosaltres pels verals de l’altiplà i rodalies, mal que uns pocs dels seus artífexs sàpiguen parlar en català, és un vulgar exoodi, això és, odi foraster. El problema és que CONFONEM CATALANS AMB RESIDENTS. I és que no en som pas set milions i escaig, com afirmen els I.M.C. I tot són confusions d'aquesta mena, vatualolla de fang!
Ens hem acomodat a la colonització i pensem que vivim una situació normal, integradora, en canvi, més aviat diria que com a poble estem baixant per la tartera.
“Per cert, vostè que no ven llibertat, però sap parlar en anglès, alemany, francès i espanyol, què és? És anglès, alemany, francès i espanyol alhora, tal vegada? Sí? Diu que sí? Doncs, per molts anys. Com que és de tot arreu, vostè no és pas radical i no deu tenir problemes exògens per a identificar-se. En canvi, jo, un pobre radical, només sóc català. I, a més a més, em sembla fantàstic. Veu... quines coses?”
Encara que davant de l’esperpent no ens quedi París com a la Bergman i a en Bogart, sempre ens quedarà el somriure i la ironia. Emperò, sigui com sigui, no n’hi ha prou... O sí, catalanets? Que potser n’hi ha prou? No us sembla que ja tocaria que ens anéssim desvetllant? Ells mai no dormen, això és segur (i ells tampoc).
Per cert, fa força temps vaig veure una seqüència a TV3. Uns policies estaven administrant llenya de porres (però una bona estomacada!) a uns pescadors gallecs. El rètol de sota deia: "El conflicte dels musclaires es radicalitza". Es radicalitza perquè hi ha llenya?! Però... on s'és vist?! Què punyals diuen?! Quin sapastre ha redactat aquest titular? Ho veieu...?

Si us plau!! Així no anirem enlloc.

dilluns, 12 de gener de 2009

DÉU NO HA CREAT PAS L'HOME. L'HOME HA CREAT DÉU.

Vaja! Com si no sabéssim tots que déu no és més que l’estratègia mil·lenària dels capitostos d’Israel per a donar moral al seu exèrcit destructor, a fi de conquerir, sotmetre i anorrear els pobles que pul·lulaven en temps immemorials pels verals del territori que ara es coneix com l’Àsia Menor, abans “la terra promesa que raja llet i mel” (...I SANG!!). Per altra banda, és que algú pensa que els déus de les mitologies són reals, tal vegada? I doncs...?
Cadascuna de les larves sectàries provinents de la creença (no pas de la FE, que és una altra cosa molt diferent i que no té res a veure amb cap organització religiosa...) afirma, encara avui, que deté la “veritat”, i que: “La veritat us farà lliures”.
"Refot, Carmeta, en aquest cas, em penso que és preferible la mentida!"

diumenge, 11 de gener de 2009

REFLEXIÓ DES DE PANTHEÓS

Recordo, ara, aquella pel·lícula tan emotiva de Steven Spielberg, “La Llista de Schindler”, que em porta aquelles escenes d’esclavatge i mort, colpidores, horribles, esquinçadores, quasi apocalíptiques. Penso, fins on pot arribar la bèstia humana. I concloc: no té límit, tal bèstia no té cap límit, per això mateix ha estat dissenyada a la imatge del theós (ep!, rectifico: el theós a imatge seva, és clar...). Sobretot, sento encara aquella música immensament trista, que tant m’havia apropat en aquell poble dolorit i mortalment ferit pels sicaris de Hitler. El violí solista, tal vegada una viola (no ho podria assegurar), encara em penetra fins al moll dels ossos, encara em fa sentir les terres de Polònia, d’Àustria o de la mateixa Alemanya, endurides pel glaç, ensangonades i pudents del fum negre dels cossos calcinats. Així, immers en aquesta idea colpidora, conscient que hem plorat tots plegats pel poble d’Israel, m’ha sobrevingut una sospita perversa: Ospadreta!, deu de ser que el poble d’Israel només plora per ell.

En respecte d'aquest tema, el de les faules pietoses, o impies, Israel és la mare dels ous. La resta (Vaticà inclòs) tots plegats són sectes derivades, fills bordencs.