BREVÍSSIMA VINYETA SOBRE UN "CIUTADÀ AVANÇAT" DEL NOSTRE PAÍS

De vegades algun amic, que coneix el meu color, em pregunta més o menys això: “Així, tu creus que algun dia serem independents?” I la meva resposta, indefectiblement, és aquesta: “Com podríem invertir un estat de coses que no existeix? Vejam, nosaltres no som pas dependents de ningú. Els dependents són ells, els de l’altiplà espanyol, per tant la independència que tots hem de perseguir ha de ser la seva”.
Ja deia aquell presidentillo del bigoti que: “Son una tribu”. Ho il•lustraré amb un brevíssim quadre teatral:
Escenari: Catalunya, un poble muntanyès d’estiueig on belluguen els calés com aigua de torrentera (a part d’altres evidents consideracions polítiques, hi ha massa calés, massa segona residència, massa “estat del benestar” i, en conseqüència, massa gent sense sostre i massa estat del malestar, vatualospasanta!), una fleca, un dimecres al matí en temps de vacances, un senyoret ben plantat, alt i prim parent d’en bufa, a qui batejo com “xava estiuejant botifler”, perquè em ve de gust. Porta un anorac vermell i una criatura de la mà. Despatxa el pa una noia brasilera de mirada múrria i desperta, i pell d’un colrat natural olivaci. Conec aquesta noia, viu al poble i està casada amb un català. Ho sé perquè ella i jo hem parlat dotzenes de vegades, està perfectament integrada i, de fet, ja parla en català, diríem que en un setanta per cent. I jo, modestament, si puc, l’ajudo quan té dubtes. A més, és d’aquelles persones que et diuen: parli’m en català perquè així “faig pràctiques”. Molt bé!, deu punts per a ella! Situats?
Entro a la fleca. Hi ha cua. A més del xava estiuejant botifler i la seva criatura hi ha tres individus més i dues individues que fan olor de crema per a després del sol...

UN SERVIDOR.-Hola, bon dia.
NOIA BRASILERA.-Bon dia (ho ha dit amb molta gràcia, a la brasilera: bon jia).
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Mira el mostrador.) A veure...? Posi’m una coca d’anís.
CRIATURA.-Papà, vull coca.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, “carinyo”, sí, un momentet.
NOIA BRASILERA.-Aquesta, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, gràcies.
NOIA BRASILERA.-La hi tallo per la meitat, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Molt bé.
(I la noia talla.)
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(No gens vocalitzat, molt depressa, ennassat i absolutament indesxifrable, exactament com ho fan la majoria de francesos que pul•lulen per aquí -qui, a diferència dels belgues, no saben pronunciar la seva pròpia llengua-) Faci-me’n també un tallet petit per a la nena, si us plau.
NOIA BRASILERA.-Perdoni, senyor...? No l’he entès bé.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Amb l' arrogància de l'espanyolista “echao pa lante”.) “Que me corte un trocito pequeño para la niña”.
UN SERVIDOR.-(Impulsiu i cofoi d’haver vist els ràpids progressos lingüístics i integradors de la noia. A més, tutejo aquest catalanet perquè sóc un maleducat i tutejo a tothom, i perquè m’ha fet emprenyar. Tot i això, li ho dic usant un to força amable:) Ja li pots parlar en català. L’entén perfectament i el parla molt bé.

(El xava estiuejant botifler em mira amb cara de mil déus, d’aquelles mirades que diuen: i tu qui cony ets? Per què et fiques on no et demanen? De manera que jo també me’l miro amb el meu llambrec del quinze, el reivindicatiu revolucionari.)

NOIA BRASILERA.-“¿Quiere algo más?”
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-“Sí. Estos tres, y seis baguettes” (per no dir barretes primes) y aquel pan del rincón. (Pausa.) Bien, pues solo esto. ¿Me quiere cobrar...?”. (A la nena. I li dóna el tallet de coca:) Té, i no demanis res més, que després no dinaries. (I em torna a clavar els seus ulls de “ciutadà europeu avançat”.)

(Ja m’està bé!!, ja m’està bé!!, ja m’està bé!!,
ja m’està...!, ja m’es...!!!...)

Amb aquesta “ciutadania” no anirem enlloc. Dono fe de la desfeta. I aquest cop no he mentit!