TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

divendres, 13 de març de 2009

BREVÍSSIMA VINYETA SOBRE UN "CIUTADÀ AVANÇAT" DEL NOSTRE PAÍS

De vegades algun amic, que coneix el meu color, em pregunta més o menys això: “Així, tu creus que algun dia serem independents?” I la meva resposta, indefectiblement, és aquesta: “Com podríem invertir un estat de coses que no existeix? Vejam, nosaltres no som pas dependents de ningú. Els dependents són ells, els de l’altiplà espanyol, per tant la independència que tots hem de perseguir ha de ser la seva”.
Ja deia aquell presidentillo del bigoti que: “Son una tribu”. Ho il•lustraré amb un brevíssim quadre teatral:
Escenari: Catalunya, un poble muntanyès d’estiueig on belluguen els calés com aigua de torrentera (a part d’altres evidents consideracions polítiques, hi ha massa calés, massa segona residència, massa “estat del benestar” i, en conseqüència, massa gent sense sostre i massa estat del malestar, vatualospasanta!), una fleca, un dimecres al matí en temps de vacances, un senyoret ben plantat, alt i prim parent d’en bufa, a qui batejo com “xava estiuejant botifler”, perquè em ve de gust. Porta un anorac vermell i una criatura de la mà. Despatxa el pa una noia brasilera de mirada múrria i desperta, i pell d’un colrat natural olivaci. Conec aquesta noia, viu al poble i està casada amb un català. Ho sé perquè ella i jo hem parlat dotzenes de vegades, està perfectament integrada i, de fet, ja parla en català, diríem que en un setanta per cent. I jo, modestament, si puc, l’ajudo quan té dubtes. A més, és d’aquelles persones que et diuen: parli’m en català perquè així “faig pràctiques”. Molt bé!, deu punts per a ella! Situats?
Entro a la fleca. Hi ha cua. A més del xava estiuejant botifler i la seva criatura hi ha tres individus més i dues individues que fan olor de crema per a després del sol...

UN SERVIDOR.-Hola, bon dia.
NOIA BRASILERA.-Bon dia (ho ha dit amb molta gràcia, a la brasilera: bon jia).
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Mira el mostrador.) A veure...? Posi’m una coca d’anís.
CRIATURA.-Papà, vull coca.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, “carinyo”, sí, un momentet.
NOIA BRASILERA.-Aquesta, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, gràcies.
NOIA BRASILERA.-La hi tallo per la meitat, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Molt bé.
(I la noia talla.)
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(No gens vocalitzat, molt depressa, ennassat i absolutament indesxifrable, exactament com ho fan la majoria de francesos que pul•lulen per aquí -qui, a diferència dels belgues, no saben pronunciar la seva pròpia llengua-) Faci-me’n també un tallet petit per a la nena, si us plau.
NOIA BRASILERA.-Perdoni, senyor...? No l’he entès bé.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Amb l' arrogància de l'espanyolista “echao pa lante.) “Que me corte un trocito pequeño para la niña”.
UN SERVIDOR.-(Impulsiu i cofoi d’haver vist els ràpids progressos lingüístics i integradors de la noia. A més, tutejo aquest catalanet perquè sóc un maleducat i tutejo a tothom, i perquè m’ha fet emprenyar. Tot i això, li ho dic usant un to força amable:) Ja li pots parlar en català. L’entén perfectament i el parla molt bé.

(El xava estiuejant botifler em mira amb cara de mil déus, d’aquelles mirades que diuen: i tu qui cony ets? Per què et fiques on no et demanen? De manera que jo també me’l miro amb el meu llambrec del quinze, el reivindicatiu revolucionari.)

NOIA BRASILERA.-“¿Quiere algo más?”
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-“Sí. Estos tres, y seis baguettes” (per no dir barretes primes) y aquel pan del rincón. (Pausa.) Bien, pues solo esto. ¿Me quiere cobrar...?”. (A la nena. I li dóna el tallet de coca:) Té, i no demanis res més, que després no dinaries. (I em torna a clavar els seus ulls de “ciutadà europeu avançat”.)

(Ja m’està bé!!, ja m’està bé!!, ja m’està bé!!,
ja m’està...!, ja m’es...!!!...)

Amb aquesta “ciutadania” no anirem enlloc. Dono fe de la desfeta. I aquest cop no he mentit!

REVOLUCIÓ

En aquestes latituds, i al més refinat estil maniqueista, els sacerdots de la convenció i de l’espiritualitat a l’ús ens han assegurat que per la celístia pul•lulen uns éssers superiors a qui ells anomenen àngels o dimonis en funció del seu suposat bàndol d’acció. En qualsevol cas, aquests éssers còsmics, que vénen a ser els detentors del bé i del mal, són massa extraterrestres, és a dir, viuen massa lluny. En principi, diria que el maniqueisme per se no és ni bona cosa ni mala cosa. S’assembla molt a la dualitat, el bé i el mal, la llum i la foscor, el femení i el masculí, l’esquerra i la dreta, etc. Pel que fa al bé i al mal, aquests dos conceptes del tot subjectius han estat introduïts en la ment humana per a determinar allò que sembla correcte i allò que sembla equívoc. Però el gènere humà en general és mentalment tan simple i apocat que si no disposés de les forces superiors en qui diposita els seus assumptes, malgrat que puguin ser de ficció (no he afirmat pas que ho siguin), se sumiria en el caos. I el caos (no el confonguem amb l’anarquia, si us plau) és verament destructiu.
En principi, sóc dels qui pensen que cal trobar els valors que ens empenyen a tirar endavant en les profunditats d’un mateix, senzillament perquè creure és posar la confiança en altri, o el que és el mateix, desconfiar de les pròpies possibilitats. Això no obstant, qui necessiti algú que li solucioni els problemes existencials, fins i tot els materials, amb prodigis o sense, o bé hagi de menester el maligne per a sospesar la seva bondat, pot perfectament inventar-se els seus éssers a mida, o també abraçar els arquetips gratuïts que ja són al mercat des de fa mil•lennis. Per aquestes coses, no pas d’altres, encara vull pensar que ens estem en un país lliure.
Bé, doncs, a propòsit de tot això, diria que ja porto molt de temps detectant (no sé si també me’ls hauré inventat, tal vegada sí) uns àngels i uns dimonis més propers, terrenals, emperò sense menystenir una hipotètica existència dels celestes, és clar. Perquè un només juga a especular i no està segur de res, ni tan sols que és viu i que ara mateix està escrivint. I, excloent la idea típica del maniqueisme genuí que estableix que algunes coses són acceptables i unes altres rebutjables, un també és força maniqueu o, millor dit, dualista. No passa res.
Des de la meva perspectiva entenc que tant àngels com dimonis són, som, els éssers humans i que obren, obrem, conjuntament en aquest planeta que trepitgem. Però, dissortadament, en observar el tarannà del món civilitzat, i segurament per la meva tendència natural a la denúncia, veig legions de dimonis contraposats a uns poquíssims àngels. No puc fer-hi més. Els diables, segons ho entenc, són els promotors de la misèria d’uns enfront de l’opulència d’uns altres, els artífexs de les desigualtats desmesurades que ens envolten. La resta forma la humanitat acomodada i indiferent. I a fe que indiferent és un mal qualificatiu. En aquest cas engloba aquesta humanitat que d’una manera subterrània es mostra letàrgica davant del despropòsit que representen els estats del benestar contrastats amb els estats del malestar.
Ara bé, per poc acostumats que estiguem a observar el demble dels humans (de moment, no en dic persones), enmig de la multitud podrem veure també alguns llums que sobresurten, no gaires, però molt brillants. Són persones (ara sí) que destaquen com fars enmig de l’obscuritat i d’aquesta cretinitat que té la seva principal raó en el consumisme hedonista. És clar que dins de l’especulació meva, hi ha d’haver mil graus d’evolució amb mil matisos més. Ens vénen al cap Leonardo da Vinci o Gandhi? No cal. Tot plegat és més proper. Com el diamant, els éssers veritablement evolucionats sobresurten just perquè són d’una qualitat especial de transparència, posseeixen el do de la senzillesa i, per contrast, són el mirall que ens fa veure la nostra cara lletja. És clar... ells són àngels. I dic, sense gens de por d’equivocar-me, que no persegueixen els diners. Ans al contrari, estic convençut que els diners més aviat els serien un destorb insalvable. En fi, tots sabem que els diners, sovint, no són producte de la feina honesta, com hauria de ser, sinó producte d’especulació i d’un pillatge de guant blanc, és a dir, treballar poc i cobrar molt, o cobrar per no treballar gens.
A l’altra banda operen els dimoniets petits i els dimonis grans, els diables mediocres i els ambiciosos, els íncubs espavilats, fins i tot, els diantres dolents. Més banyetes de dues potes que no ens pensem caminen a peu pla per un planeta que, entre tots els de l’univers, ha tingut la mala sort que l’habités l’espècie humana. De manera que àngels i diables són entre nosaltres, ara mateix, imbricats, maclats. I, vist així, nosaltres, els integrants d’aquest món tan civilitzat i tan arrogant, què som?, benestants acomodats?, muts?, aprofitats?, covards?, valents?, sobrevivents?, indiferents?
I pregunto: tal vegada, una mínima introspecció no ens podria fer un cert efecte balsàmic? Podria, potser, moure aquella cosa, ara mateix adormida, encriptada molt endins de l’ésser? Fóra el principi de la revolució, de la revolució personal, de cadascú, la intransferible, l’ÚNICA REVOLUCIÓ POSSIBLE per a començar a canviar el món des del projecte de les persones.
Ara bé... el judici que cada individu fa de si mateix sol contenir una càrrega de justificants increïble.