TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

diumenge, 5 d’octubre de 2014

REFLEXIÓ SOBRE UNA DEMOCRÀCIA BEN ENTESA

Pregunto: Això que diem democràcia permet que un estat passi per damunt d'una nació...?, la conquereixi per les armes...?, l'esclavitzi i la tracti com una colònia...?, li xucli els recursos...?, La insulti, la menyspreï i la vexi...?, permet que el feixisme impunement caigui sobre ella...? És això, la democràcia...? Estem subjectes a una mena de democràcia compartida amb espanya...? JO DIC NO.
De la mateixa manera que un presoner de guerra té l'obligació moral d'escapar-se i tornar a les seves files, i això ho saben tots els exèrcits del món, una nació dominada i subjugada per una altra té l'obligació moral de lliurar-se'n. Si aquesta nació, abans dominada i esclavitzada, aconsegueix alliberar-se del jou que l'escanyava, és, per això, menys democràtica...?
Definim què és democràcia, doncs...?
La voluntat de les majories...? D'acord, però DINS DE L'ÀMBIT D'UNA NACIÓ LLIURE, sense combinacions amb l'estranger. Que potser els EEUU, o França o Anglaterra, en les seves eleccions,  ens demanen que també votem amb ells...? La resposta és, de tant òbvia, ridícula.

Diguem que, si bé som una nació, no som una nació lliure. El fet d'acceptar un fracàs, com seria un NO en la nostra aspiració de llibertat, i cedir a espanya una altra vegada les regnes del nostre destí com a poble, seria, això, demòcrata...? És democràcia acceptar i beneir, de nou, l'esclavatge...? Perdoneu-me, però no. Crec que el concepte democràcia no entra en aquest cas, perquè ni som espanyols ni ho hem estat mai ni ho hem acceptat mai. Per tant, no confonguem democràcia amb submissió. La democràcia, la de veritat, l'exercirem a casa nostra, no pas sota la grapa de l'invasor.
Aquí tractem amb una revolució, pacífica, sí, però, al cap i a la fi, revolució. Aquí tractem amb una alliberació, no pas amb una votació demòcrata.
Guardem-nos la democràcia per quan tinguem el nostre estat, quan siguem un poble lliure, i dintre de les nostres fronteres. Aleshores farem i desfarem el que ens convingui i en pura democràcia. Ara per ara, la democràcia mesclada amb els espanyols no és vàlida, és un fugir d'estudi amb excuses. És un dir: és clar, hem perdut perquè ells, els espanyols residents i els botiflers, en són més i per això ens han guanyat. 
El nostre deure, allò que devem als patriotes que s'han deixat la pell i les tripes en la defensa de les nostres llibertats, és aconseguir sense pal·liatius rompre les cadenes que ens han tingut subjectes durant més de tres-cents anys, des de la guerra dels segadors. Fer-ho pacíficament, sí, però fer-ho. I els ho devem. Sí, els ho devem. Ho devem a les mares que el segle XVIII van veure els seus marits i fills esventrats.  Ho devem als avis que han viscut les dues dictadures que ens han assolat durant el segle XX. Ho devem als joves que seran els qui conduiran el País els anys venidors. Ens ho devem, a nosaltres mateixos, que estem maldant, aquí, al peu del canó. I no ens podem fer enrere, si no volem sentir una vergonya profunda i definitiva.
Deixem-nos de democràcies falses i de fugides cap endavant i acceptacions covardes.


Espanya diu que no som demòcrates perquè "solo el pueblo espanyol debe decidir sobre los asuntos de españa". D'acord: sobre els  assumptes d'espanya sí..., però els de Catalunya no. 
Que volem...?, celebrar, com tots els països que han aconseguit lla llibertat, el dia de la independència..?, o celebrar, sota el jou d'espanya, el dia "d'aquesta" democràcia...?

Doncs jo dic que personalment seré demòcrata quan calgui ser-ho "de portes en dintre", en el nostre País alliberat, sota les nostres lleis i amb un govern aprovat pels nostres vots, no pels vots dels estrangers. No penso acatar voluntàriament un NO com a resposta a la nostra exigència davant d'espanya, perquè els qui diran NO no són demòcrates, són traïdors botiflers i pretenen la nostra desaparició com a nació. Si això passa, no podré impedir-ho, però no m'hi conformaré gens, sota cap concepte de pseudo-democràcia esclavitzant i pusil·lànime. I si això que dic no és democràtic, ja avanço ara mateix que no vull ser aquesta mena de demòcrata esclau conformista, al cap i a la fi, covard. Si ha de ser així NO SÓC PAS DEMÒCRATA, no m'interessa, no d'aquesta manera.

diumenge, 23 de gener de 2011

CORATGE!

Catalans, coratge!

Lluny del significat de llibertat, encara avui les paraules independentisme, independentista, independència, és a dir no-dependència de ningú ni de res, causen terror a molta gent d’aquest País nostre. És una por absurda, és la por de ser lliures i d’assumir les obligacions que comporta la llibertat. És una submissió pràcticament endògena, l’esperit d’esclavatge que alguns pseudo-catalans porten a la massa de la sang. No es pot gaudir de llibertat de cap mena sense haver-ne exclòs prèviament i radicalment la dependència, és clar (hi ha un grapat de paraules mal enteses, degradades per un mal ús i sempre fora de context... radical, modern, amor, romàntic...). Justament la paraula RADICAL vol dir arrencar d’arrel, partir d’arrel, anar a l’arrel, pensar des de l’arrel, actuar des de l’arrel, de cap manera no vol dir terrorista, ni fonamentalista fanàtic, ni brètol ni rebenta-aparadors ni atraca-iaies (els mots poden fer molt bé o molt mal, si us plau, usem-los en el seu significat exacte).
Per a alguns curts de gambals independència és una declaració de guerra convencional amb tancs, bombes i avions. Són realment curts, curts de vista, curts de llums, fills d’una pau falsa imaginària, acomodats, servents vocacionals... tenen ment d’esclau. Això no obstant, independència sí que és una declaració de guerra, sí, ho és, i de veritat!, però guerra a la ignorància, al cretinisme, a la mediocritat, a la conformitat, al poltronisme còmode i, sobretot, a l’esclavatge. Ens agraden pel·lícules com Espàrtac, Braveheart o Rob Roy, només per l’aventura (que corren uns altres, és clar...) sense pensar què signifiquen. Totes tracten del combat de l’oprimit contra la tirania de l’opressor. I no ens adonem, vatualolla!, que els catalans traginem, des de fa tres-cents anys, una motxilla a l’esquena plena de rocs d’opressió molt ben representada pel galdós estat espanyol, especialista en la depredació i saqueig dels seus veïns, als quals veïns ells titllen de “regiones periféricas”. No ens enganyem, actualment nosaltres som una colònia espanyola, com ho eren en el seu temps les Filipines o els  Staats-Opper-Gelre de Flandes o l’Ifni, i ara, encara, ho són també les Illes Canàries.
Dependència o independència és aplicable tant a les relacions humanes, sentimentals, de treball, etc..., com a les relacions entre pobles o nacions. En tota relació de dependència veiem que el dominador actua indefectiblement de vampir i xucla l’energia del dominat (per això l’ha conquerit, és clar). Sigui una relació entre humans, entre bestioles, insectes (les formigues i els seus pugons) o entre pobles i nacions, la cosa funciona exactament igual. El dominant és agressiu i l’esclau roman emmudit i sotmès, com en les relacions sadomasoquistes, com en la llei de la natura, la del més fort. I aquesta és una relació de la qual a l’esclavitzat costa déu i ajut sortir-se’n, si és que vol sortir-se’n, és clar. Aquest és el problema d’alguns pseudocatalans. No volen sentir parlar de llibertat, comporta massa responsabilitat, i la mandra política sol ser devastadora. Pitjor és encara caure en un complex d’Estocolm. La víctima no sols no es considera víctima sinó que “s’enamora” literalment del botxí i aleshores tot és poc per a complaure’l. Vegem, si no, el “don” del teatre i dels cabells blancs (ja m’enteneu...) cap de botiflers recalcitrants, o la gent “ciutadana dels ciutadans” (també m’enteneu..), que no són pas pocs.
Bé, afortunadament, sembla que el poble català, és a dir uns quants de nosaltres (vull suposar...), ja comencem a tenir la barretina força plena d’aquests barruts arrogants i obtusos que ens han copiat la bandera i la llengua i ens han fet la vida impossible des d’una dotzena de generacions enrere. De fet, ara mateix com més malden per a anihilar-nos, més pedres llencen al seu terrat, com més ens insulten i més ens volen collar, més insurgents apareixen. Arribarà un moment que ens recolzarem en un arbre i en cauran cinquanta independentistes amb arcs i fletxes com en les pel·lícules d’en Robin Hood, no ho dubteu.
Personalment m’alegro, i veig més a prop la llibertat, cada vegada que un espanyol de pes polític llança públicament una amenaça contra nosaltres, perquè això és clar senyal de debilitat i de por. Tampoc no ho dubteu. Són les raneres de la mort d’un imperi que afortunadament ja va agonitzant. És la por visceral d’haver-se d’espavilar i guanyar-se els cigrons pel treball propi i no pas pel d’un altre. I això es donarà en un futur proper, cada cop més proper.
Però, tot i que veig clar el final del depredador, per contra, no hi veig pas un camí planer per a nosaltres. La bèstia clavarà urpades, es rebolcarà, rugirà, insultarà, acudirà a Europa, a tot el món si cal, suplicarà als EEUU, a França, a Alemanya, a déu i sa mare, per a posar recursos   d’“inconstitucionalidad”, pals a les rodes, allaus, dracs de foc, queixes i brams. Fins i tot, és possible que la bestiota hi interposi la força del seu exèrcit “garante de la indisolubilidad de españa” (no em passa pels raves d’escriure espanya en majúscula, no senyor!). Ells no soltaran la mamella tranquil·lament i nosaltres tampoc no les mamarem gaire dolces, catalans.
Coratge! 

dimarts, 27 de juliol de 2010

"Som una NACIÓ, nosaltres decidim" "Nous sommes une nation, nous décidons nous-même"  "We are a nation, we decide ourselves" "Siamo una nazione, noi decidere"

dimarts, 11 de maig de 2010

d'això en dic SER RADICAL.



Parlaré en primera persona per no caure en dissimulació i hipocresia, ja que sóc jo qui diu això:

Jo no protesto, jo no m'encaro amb ningú, no escometo si no és davant de la injustícia (i la injustícia és sempre molt palesa), no em queixo, constato, jo només dic el que penso. No demano l'opinió de ningú, ni m'interessa si no és la d'una persona. Persona no vol dir humà. Persona és un títol nobiliari que cal guanyar per mèrits propis, dia a dia. La tasca que m'he imposat en la vida és no trair-me, i la meva vida comença des que tinc ús de raó, és a dir, des dels 50 anys, més o menys. Aquesta actitud, ben meva, sol desarmar algunes consciències obscures, i més les desarma com més obscures, però no és pas desafiant. No busco el conflicte, ni tan sols el debat, no m'interessa la discussió, no persegueixo cap mena de reeiximent. En tot cas, si puc ajudar ja m'està bé.
I el conflicte sorgeix. A partir d'aquí, la gent s'encara amb mi. Se'm diu que falto al respecte, fins i tot, que insulto. No serà que qui pensa així és perquè no té respecte per ell mateix?, que s'insulta ell mateix?, que es veu reflectit, i el que contempla no és, precisament, la seva millor cara?, és a dir, la màscara de persontage de teatre que ell mateix (o ella) ha venut en públic?
A causa de la hipocresia i l'ambició desmesurada de l'ésser humà, entenc el món actual com una claveguera immunda, i ho dic sense rubor. En altres notes i ocasions ja he manifestat que ser radical no té res a veure amb la violència, ni amb el terrorisme, ni amb les armes físiques, sinó amb les armes de la raó, del sentiment, de la paraula. Qui, doncs, voldrà escoltar això: "ser radical és partir de l'ARREL de les qüestions", i no pensarà en bombes i pistoles? Benvinguda aquesta persona! Perquè la ignorància consentida és un dels pecats més greus de la humanitat.

Les relacions entre humans són guiades per l'ambició, pel poder dels uns sobre els altres, en els seus múltiples aspectes i manifestacions. Fins i tot, en les parelles, que haurien d'estar bastides sobre la base de L'AMOR, sol prevaldre aquesta mena d'espantall, amor en minúscules, que persegueix la dominació de qui, se suposa, és més fort sobre qui es deixa dominar. Pel que fa a les relacions de l'home amb el Planeta Terra, és ben clar que l'animal humà actua, sense pal·liatius de cap classe, com un autèntic càncer, amb els mateixos mecanismes d'un sarcoma ((posem pel cas). I així ho manifesto, pesi a qui pesi. Perquè quan l'animal humà es creu superior a les altres bestioles viu en un estat d'arrogància i estupidesa permanent, massa sovint sense remei. Pobre diable!

He de deixar, doncs, de dir el que penso? He de deixar de ser RADICAL?

dijous, 1 d’abril de 2010

EDITORIAL

Tal com demanava Joaquim M. Puyal:
"Cal que prenguem consciència que a la nostra generació correspon lliurar la batalla: mantenir l’ús oral de la llengua, parlar en català sempre.  I  parlar-la amablement, sense perdre l’humor (malgrat les dificultats, ben conegudes) i revestir, així, aquesta, nostra llengua, de tota la seva dignitat".

diumenge, 14 de març de 2010

Tinc mil motius per a blasmar aquest món dedicat als diners i al poder. No sé per on tirar.
Fot! Aquest migdia em volia queixar d'alguna cosa que ara no recordo.
(I és que qui no es queixa de res esdevé un esclau voluntari, i, diguem-ho clar: UN COLLONS DE CAGAT!)

divendres, 27 de novembre de 2009

MINI MANIFEST

Compte! No volem aquest estatut, per més que el declarin bo, ni cap d'altre. El millor que ens pot passar és que el TC el tombi. Volem la INDEPENDÈNCIA!, i prou! No ens enganyaran amb cortines de fum. 

LA NOSTRA DIGNITAT NOMÉS DEPÈN DE NOSALTRES!!

diumenge, 18 d’octubre de 2009

CONSTITUCIÓ ECSPANYOLA

Diuen: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.

Tenen tota la raó, sí senyor!
, "de todos los españoles", per descomptat!


Naturalment, nosaltres en no ser ecspanyols no en formem part. Ni tan sols som separatistes, perquè és evident que:

NO ÉS POSSIBLE SEPARAR ALLÒ QUE MAI NO HA ESTAT UNIT,
és mil voltes més fàcil d'aconseguir la quadratura del cercle.

Ara ja ens hem entès, doncs...?


dissabte, 17 d’octubre de 2009

"PINCHES TIRANOS"

Avui, uns bons i estimats amics, la Neus i en Manel, m’han regalat un llibre, d’Enric Vila, que tracta de Pla i em proporciona l’excusa perfecta per a tirar endavant aquest article lapidari que esteu començant a llegir. El llibre es titula: “El nostre heroi Josep Pla”. No conec aquest autor jove, l'Enric, però sospito que ell i jo, junts, en el decurs de la lectura farem força cafès virtuals. Sols en obrir-lo i llegir-ne les primeres pàgines, ja hi trobo una petita diatriba interessant. Fixeu-vos, cito: “...Aquí (parla de Catalunya) hem sobreviscut fent veure que tot és normal. Fa tant de temps que dissimulem, que molts catalans ja ni es recorden que fan teatre... Matem tot el que és espontani per por d’agafar massa gust a la llibertat...”. I més endavant diu: “Els escriptors són la primera línia d’atac d’un país i la seva última trinxera de defensa”.
Tot i que aquestes dues darreres frases són una mica espectaculars, potser un pèl pamfletàries, no deixen de dir una veritat com la cúpula de sant Pere.
I em pregunto, com sempre (perquè sóc el paio que no comprèn el món i així em faig preguntes incòmodes, dia sí i dia també), on s’han ficat aquests escriptors catalans de la línia d’atac? (perquè els de les trinxeres, ara per ara, no els necessitem... i que duri!) I no vull dir pas aquells qui es mouen dins del cercle dels bel•ligerants, o “activistes radicals”, com en diuen els de la poltrona, sinó els altres, els de fora el cercle, aquells qui també es fan dir catalans perquè es veu que han nascut a Catalunya (ospadreta!, quina cosa...! Neixo a Catalunya, sé parlar en català...?, ergo sóc català... Quin riure!).
Ara fóra un bon moment perquè aquesta “primera línia d’atac” sortís de l’ossera del sofà i seguís les files de la revolució des de les tripes. Però no ho faran, no senyor. Els acomodats no abandonen la calefacció ni en fums de sabatot. Això sí, ho farà el poble ras, el poble que no escriu llibres, amb, o sense, els ajuntaments. Ho farà amb la força imparable de la gent que ja no tolera més concessions, més greuges, més insults, més odi, ni més aixecades de camisa.
No ho dèiem? Als catalans, ens han de fer emprenyar molt i molt perquè arribem a veure a un pam del nas. Gràcies, senyors peperos i ciudadaneros. Tristament, us necessitàvem. Gràcies per ser els nostres “pinches tiranos”, com diu Carlos Castaneda, a l’estil mexicà. Tal pinche és aquest ésser execrable, qui de vegades fins i tot pot semblar simpàtic, qui et burxa, et tempteja i t’esgota i et rebenta, i, finalment, quan ja en tens el bot tan ple que no pots viure ni un minut més a la seva vora, et fa despertar d’un fantàstic benestar gairebé secular. Perquè els indígenes de Catalunya, bons cristians per tradició (des del temps dels romans, quan encara érem ibers, fins als nostres pares...), hem après a força de centúries a tenir compassió dels nostres botxins. Glòria a ells, doncs!
Per cert, la llei de l’univers diu que: quan hi ha qui gaudeix de benestar, automàticament hi ha qui pateix de malestar. I qui gosaria, si no és boig, portar la contrària a l’univers?
Doncs jo, que sóc ben tocat del bolet.

divendres, 9 d’octubre de 2009

EL CRIT DE LLIBERTAT D'UNA FADA LUSA, DEFENSORA DE LES CAUSES JUSTES. MOLTS "HABITANTS" DE CATALUNYA NO MEREIXEN HAVER NASCUT A LA NOSTRA TERRA.

O movimento a favor da libertação da Catalunha cresce e avança, como bola colorida nas mãos da esperança!

Está cada vez mais próximo o cumprimento do ideal desse povo oprimido por demasiados anos. Só não o vê quem se recusa a ver... esse é o pior cego!

Quando esse instante chegar que se mantenha arredado e seja coerente com a postura de nada fazer que mantenha a boca calada e que não diga que esteve aqui, ao lado de quem "luta", através da voz, da sua arte ou de um qualquer outro instrumento!


Visca Catalunya! Visca la Terra!

Bon cop de falç!!!
Bon cop de falç!!!

dimarts, 15 de setembre de 2009

MINI MANIFEST

Un país ocupat és un país en guerra. No volem la guerra sinó la pau. I un País que viu en pau no pot ser presoner de cap altre. Per això volem la nostra Terra lliure de les grapes de l'opressor. Per això també i per la nostra dignitat cal que aprenguem a exigir, no pas negociar res i, molt menys, suplicar

dimarts, 1 de setembre de 2009

I SEMBLA QUE EL MALSON ES PODRIA FER REALITAT (JA HO VEUREM...).

Fa ja força temps va saltar una notícia interessant, de fet, molt interessant i positiva. A l'altiplà, els del tribunal constitucional estan estudiant la manera de suprimir el deure (i dret) de conèixer el català, que té la gent que treballa a casa nostra (i, naturalment, hi resideix), per altra banda suprimir qualsevol pacte de bilateralitat que hi pugui haver entre la Generalitat i el govern d’espanya i, finalment, volen esborrar del mapa polític la nostra declaració multitudinària de NACIÓ. Ells són l'única nació del món, "y aquí no hay más cera que la que arde, ¡cojones!". Ah!, i, a més a més, déu va néixer a madrid i des de madrid va crear l'univers (no ho sabíeu...?. Quina ignorància!) És a dir, definitivament pretenen decidir sobre els nostres assumptes de manera unilateral, i s’ha acabat el bròquil.
He dit que aquesta és una notícia realment interessant perquè, degut a l’empoltroniment absolut (perdoneu la parauleta, però s’hi escau com un guant) de la nació catalana (i tant que ens omplim de la boca de “nació”!) aquesta és l’única manera d’agullonar-nos i, a la fi, tal vegada, fer-nos aixecar el cul del sofà d'una vegada per dedicar-nos a la cosa que realment ens ha de preocupar, verbigràcia: la possible desaparició de Catalunya com a tal. No oblidem que la poca conscienciació vers una idea de país que darrerament ha adquirit la nostra gent, gent que ara sembla que comença a sortir del cau amb molta prudència (massa!), és deguda al maltracte amb què ens va obsequiar l’espanyolíssim senyor president anterior dels altiplanesos. Ep!, que l'actual és més educat i fa cara de pa de diumenge, però no és pas menys espanyolista, ni de refiar-se'n gens.
Els catalans som un poble a qui agrada “viure bé” en el pitjor i més nefast dels sentits, és a dir, només pensem en tenir feina, parella, vacances al Marroc o al Carib i telèfon mòbil d’última generació, però no pas en viure el dia a dia amb dignitat i amb coratge (massa patriotes han donat la vida per aquest poble acomodat que antany havia plantat cara i que al llarg del temps ha esdevingut quasi insignificant).
Tota la meva obra i el meu esforç estan dedicats a esperonar, tant com puc i dins de les meves modestes possibilitats, aquesta ciutadania escarxofada i poltrona que formem els catalans, la qual blasmo sense descans justament perquè voldria poder-me-la estimar com cal (algun dia serà...)., ja que em costa déu i ajut estimar els covards Això sí, m’estimo la meva Terra, i no puc ni vull anar-me’n d'aquí, i la vull veure lliure d’opressió, en pau i florent.
Un paio em deia que sóc pessimista perquè em moc pel cantó fosc com aquell personatge negre de la guerra de les galàxies, i li vaig contestar que si fos tal pessimista no em dedicaria precisament a burxar el meu país (ni el meu ni cap altre). Se me’n refotria tot, de fet, seria un altre fred i apàtic ciutadà del món (com al poder i al sistema interessa). Tampoc no m’autoanomeno optimista, aquests no m’agraden gens, són caragirats i mentiders. No obstant tot plegat, no veig pas fosc el nostre futur. Tinc el viu convenciment que els nostres fills i néts sentiran respirar aquest país. Per això mateix no sóc, de cap manera, un pessimista, i estic encara més lluny de ser un d'aquests botiflers apàtics ciutadans del món.
Potser, si a madrid ens claven aquesta banderilla i l’estoc final, serà la manera que arribem a formar un govern amb les idees més clares (i els fets!) i que comencem a pensar d’una vegada per totes que ser servents d’aquesta gent de l'altiplà és un enderroc i una degradació progressiva, que tots i cada un dels nostres assumptes els hem de decidir nosaltres i que d’aquesta mena de democràcia aigualida i fal·laç, ja en tenim la barretina i els bemolls ben plens. De manera que finalment entenguem que no hi ha una altra sortida digna que no sigui “cadascú a casa seva”, i s’ha acabat. No ens va a mida ni tan sols un estat federal, que representaria un nou garbuix de dependències mútues i compromisos inacceptables. Com ells mateixos diuen: “que cada palo aguante su vela”, o com diem nosaltres: cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa (i si no ho diem, hauríem de dir-ho).
Potser, a partir d’aquesta imperialada-per-collons altiplanesa, els nostres polítics començaran a pensar a com treure’ns de l’esquena la motxilla plena de rocs de tartera que traginem des de fa tres-cents anys. Així sia!

divendres, 13 de març de 2009

BREVÍSSIMA VINYETA SOBRE UN "CIUTADÀ AVANÇAT" DEL NOSTRE PAÍS

De vegades algun amic, que coneix el meu color, em pregunta més o menys això: “Així, tu creus que algun dia serem independents?” I la meva resposta, indefectiblement, és aquesta: “Com podríem invertir un estat de coses que no existeix? Vejam, nosaltres no som pas dependents de ningú. Els dependents són ells, els de l’altiplà espanyol, per tant la independència que tots hem de perseguir ha de ser la seva”.
Ja deia aquell presidentillo del bigoti que: “Son una tribu”. Ho il•lustraré amb un brevíssim quadre teatral:
Escenari: Catalunya, un poble muntanyès d’estiueig on belluguen els calés com aigua de torrentera (a part d’altres evidents consideracions polítiques, hi ha massa calés, massa segona residència, massa “estat del benestar” i, en conseqüència, massa gent sense sostre i massa estat del malestar, vatualospasanta!), una fleca, un dimecres al matí en temps de vacances, un senyoret ben plantat, alt i prim parent d’en bufa, a qui batejo com “xava estiuejant botifler”, perquè em ve de gust. Porta un anorac vermell i una criatura de la mà. Despatxa el pa una noia brasilera de mirada múrria i desperta, i pell d’un colrat natural olivaci. Conec aquesta noia, viu al poble i està casada amb un català. Ho sé perquè ella i jo hem parlat dotzenes de vegades, està perfectament integrada i, de fet, ja parla en català, diríem que en un setanta per cent. I jo, modestament, si puc, l’ajudo quan té dubtes. A més, és d’aquelles persones que et diuen: parli’m en català perquè així “faig pràctiques”. Molt bé!, deu punts per a ella! Situats?
Entro a la fleca. Hi ha cua. A més del xava estiuejant botifler i la seva criatura hi ha tres individus més i dues individues que fan olor de crema per a després del sol...

UN SERVIDOR.-Hola, bon dia.
NOIA BRASILERA.-Bon dia (ho ha dit amb molta gràcia, a la brasilera: bon jia).
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Mira el mostrador.) A veure...? Posi’m una coca d’anís.
CRIATURA.-Papà, vull coca.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, “carinyo”, sí, un momentet.
NOIA BRASILERA.-Aquesta, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Sí, gràcies.
NOIA BRASILERA.-La hi tallo per la meitat, senyor?
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-Molt bé.
(I la noia talla.)
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(No gens vocalitzat, molt depressa, ennassat i absolutament indesxifrable, exactament com ho fan la majoria de francesos que pul•lulen per aquí -qui, a diferència dels belgues, no saben pronunciar la seva pròpia llengua-) Faci-me’n també un tallet petit per a la nena, si us plau.
NOIA BRASILERA.-Perdoni, senyor...? No l’he entès bé.
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-(Amb l' arrogància de l'espanyolista “echao pa lante.) “Que me corte un trocito pequeño para la niña”.
UN SERVIDOR.-(Impulsiu i cofoi d’haver vist els ràpids progressos lingüístics i integradors de la noia. A més, tutejo aquest catalanet perquè sóc un maleducat i tutejo a tothom, i perquè m’ha fet emprenyar. Tot i això, li ho dic usant un to força amable:) Ja li pots parlar en català. L’entén perfectament i el parla molt bé.

(El xava estiuejant botifler em mira amb cara de mil déus, d’aquelles mirades que diuen: i tu qui cony ets? Per què et fiques on no et demanen? De manera que jo també me’l miro amb el meu llambrec del quinze, el reivindicatiu revolucionari.)

NOIA BRASILERA.-“¿Quiere algo más?”
XAVA ESTIUEJANT BOTIFLER.-“Sí. Estos tres, y seis baguettes” (per no dir barretes primes) y aquel pan del rincón. (Pausa.) Bien, pues solo esto. ¿Me quiere cobrar...?”. (A la nena. I li dóna el tallet de coca:) Té, i no demanis res més, que després no dinaries. (I em torna a clavar els seus ulls de “ciutadà europeu avançat”.)

(Ja m’està bé!!, ja m’està bé!!, ja m’està bé!!,
ja m’està...!, ja m’es...!!!...)

Amb aquesta “ciutadania” no anirem enlloc. Dono fe de la desfeta. I aquest cop no he mentit!

REVOLUCIÓ

En aquestes latituds, i al més refinat estil maniqueista, els sacerdots de la convenció i de l’espiritualitat a l’ús ens han assegurat que per la celístia pul•lulen uns éssers superiors a qui ells anomenen àngels o dimonis en funció del seu suposat bàndol d’acció. En qualsevol cas, aquests éssers còsmics, que vénen a ser els detentors del bé i del mal, són massa extraterrestres, és a dir, viuen massa lluny. En principi, diria que el maniqueisme per se no és ni bona cosa ni mala cosa. S’assembla molt a la dualitat, el bé i el mal, la llum i la foscor, el femení i el masculí, l’esquerra i la dreta, etc. Pel que fa al bé i al mal, aquests dos conceptes del tot subjectius han estat introduïts en la ment humana per a determinar allò que sembla correcte i allò que sembla equívoc. Però el gènere humà en general és mentalment tan simple i apocat que si no disposés de les forces superiors en qui diposita els seus assumptes, malgrat que puguin ser de ficció (no he afirmat pas que ho siguin), se sumiria en el caos. I el caos (no el confonguem amb l’anarquia, si us plau) és verament destructiu.
En principi, sóc dels qui pensen que cal trobar els valors que ens empenyen a tirar endavant en les profunditats d’un mateix, senzillament perquè creure és posar la confiança en altri, o el que és el mateix, desconfiar de les pròpies possibilitats. Això no obstant, qui necessiti algú que li solucioni els problemes existencials, fins i tot els materials, amb prodigis o sense, o bé hagi de menester el maligne per a sospesar la seva bondat, pot perfectament inventar-se els seus éssers a mida, o també abraçar els arquetips gratuïts que ja són al mercat des de fa mil•lennis. Per aquestes coses, no pas d’altres, encara vull pensar que ens estem en un país lliure.
Bé, doncs, a propòsit de tot això, diria que ja porto molt de temps detectant (no sé si també me’ls hauré inventat, tal vegada sí) uns àngels i uns dimonis més propers, terrenals, emperò sense menystenir una hipotètica existència dels celestes, és clar. Perquè un només juga a especular i no està segur de res, ni tan sols que és viu i que ara mateix està escrivint. I, excloent la idea típica del maniqueisme genuí que estableix que algunes coses són acceptables i unes altres rebutjables, un també és força maniqueu o, millor dit, dualista. No passa res.
Des de la meva perspectiva entenc que tant àngels com dimonis són, som, els éssers humans i que obren, obrem, conjuntament en aquest planeta que trepitgem. Però, dissortadament, en observar el tarannà del món civilitzat, i segurament per la meva tendència natural a la denúncia, veig legions de dimonis contraposats a uns poquíssims àngels. No puc fer-hi més. Els diables, segons ho entenc, són els promotors de la misèria d’uns enfront de l’opulència d’uns altres, els artífexs de les desigualtats desmesurades que ens envolten. La resta forma la humanitat acomodada i indiferent. I a fe que indiferent és un mal qualificatiu. En aquest cas engloba aquesta humanitat que d’una manera subterrània es mostra letàrgica davant del despropòsit que representen els estats del benestar contrastats amb els estats del malestar.
Ara bé, per poc acostumats que estiguem a observar el demble dels humans (de moment, no en dic persones), enmig de la multitud podrem veure també alguns llums que sobresurten, no gaires, però molt brillants. Són persones (ara sí) que destaquen com fars enmig de l’obscuritat i d’aquesta cretinitat que té la seva principal raó en el consumisme hedonista. És clar que dins de l’especulació meva, hi ha d’haver mil graus d’evolució amb mil matisos més. Ens vénen al cap Leonardo da Vinci o Gandhi? No cal. Tot plegat és més proper. Com el diamant, els éssers veritablement evolucionats sobresurten just perquè són d’una qualitat especial de transparència, posseeixen el do de la senzillesa i, per contrast, són el mirall que ens fa veure la nostra cara lletja. És clar... ells són àngels. I dic, sense gens de por d’equivocar-me, que no persegueixen els diners. Ans al contrari, estic convençut que els diners més aviat els serien un destorb insalvable. En fi, tots sabem que els diners, sovint, no són producte de la feina honesta, com hauria de ser, sinó producte d’especulació i d’un pillatge de guant blanc, és a dir, treballar poc i cobrar molt, o cobrar per no treballar gens.
A l’altra banda operen els dimoniets petits i els dimonis grans, els diables mediocres i els ambiciosos, els íncubs espavilats, fins i tot, els diantres dolents. Més banyetes de dues potes que no ens pensem caminen a peu pla per un planeta que, entre tots els de l’univers, ha tingut la mala sort que l’habités l’espècie humana. De manera que àngels i diables són entre nosaltres, ara mateix, imbricats, maclats. I, vist així, nosaltres, els integrants d’aquest món tan civilitzat i tan arrogant, què som?, benestants acomodats?, muts?, aprofitats?, covards?, valents?, sobrevivents?, indiferents?
I pregunto: tal vegada, una mínima introspecció no ens podria fer un cert efecte balsàmic? Podria, potser, moure aquella cosa, ara mateix adormida, encriptada molt endins de l’ésser? Fóra el principi de la revolució, de la revolució personal, de cadascú, la intransferible, l’ÚNICA REVOLUCIÓ POSSIBLE per a començar a canviar el món des del projecte de les persones.
Ara bé... el judici que cada individu fa de si mateix sol contenir una càrrega de justificants increïble.

dilluns, 19 de gener de 2009

RADICAL, PARAULA SACRA, I ALTRES COSES...


Gràcies als I.M.C. (informació manipulada convenientment), és a dir, els mitjans de desinformació, els anomenats radicals fem por a la gent que es porta bé, a la gent honrada, submisa i sotmesa. Vegem les notícies del dia:
"Un grup d'esquins radicals han calat foc a una indigent que dormia en una cabina de caixer automàtic", "Els radicals del gol sud apallissen una família...", "Sis radicals segresten un avió i fan cent-cinquanta hostatges...", "Radicals fan esclatar un cotxe i fonen trenta-cinc vianants que passaven per allí...".
Les televisions i els diaris no divulguen segons quin parer (que els pugui comprometre) per "radical". Resumint, ningú no es juga un sou de general per una opinió fora del to de la simfonia general. Confonen radical amb delinqüent, violent, criminal... Trista ignorància dels periodistillos redactors...! Ells en són els responsables. Se suposa que són universitaris i que tenen un mínim de cultura (només se suposa, però). Però en realitat... què és cultura? Haver estudiat a la universitat? (quin riure!) Cas que això fos així, hauríem de concloure que Miguel Hernández era un esclafaterrossos, un incult. Pel que es pot observar, la universitat gita una quantitat de mediocres que fa esborronar. Conclusió: vergonya i més vergonya.
No era, la democràcia, l’estendard de les llibertats?, i entre elles la d’expressió? No...? Ospadreta! Doncs ja m'han tornat a engalipar! Però: “Lliberquè, senyor?” “Llibertat d’expressió” –dic. “No senyor, vostè s’equivoca de botiga. D’això, no en venem pas. Només venem benestar i progrés”. “Deu de ser que algú m’ha enredat”. “Efectivament, senyor, l’han enganyat”. “Doncs em permetrà seguir burxant botigues fins que hagi sargit els forats del món, i primer els del meu país, oi?, vull dir fins que em mori”. “Vostè mateix. Li cantaran unes absoltes amb final tranquil, perquè descansi: requiescat in pace”. “Sí, però –dic jo- ep!, CAT in pace. Oi que m’entén?”
Anem a l'essència i siguem radicals: el cert és que si ens diuen radicals ens honoren. Segur que ja sabeu que radical vol dir provinent de l’arrel, fonamental, bàsic, substancial, essencial. O sigui, tot el contrari de superficial, anodí, frívol i, per analogia, estúpid, fatu i mediocre (hi podria afegir tans qualificatius que, a la fi, seria un fastig insuportable). Això no obstant, resulta que a diari ens hem de justificar per ser, només per ser, per existir i pensar. De fet, qualsevol home pensant és un radical.
En el camp identitari, de país, permeteu-me que m’emprenyi de santa ira pel mateix tema, perquè si hagués nascut a Toledo i els meus pares haguessin estat espanyols no tindria cap dificultat. No hauria pas de legitimar la meva espanyolitat. Ben mirat, però, aquesta és, sens dubte, una qüestió de les fronteres existents. I són fronteres que palesen les diferències.
Tema número dos. Fem, ara, un cop d'ull a casa. Es diu per aquí que els catalans patim d’autoodi. Vol significar que nosaltres mateixos ens odiem. Jo també m'ho pensava, però després d’una reflexió acurada, ara m’adono que cal filar més fi, anar més al nucli, és a dir, ser més radical. Provem-ho. Si ens referim als set milions i escaig de residents al País, es veu clar que aquesta, la de l’autoodi de la nostra població, és una idea del tot errònia. Fem-ne una consideració radical. Vejam. És que qui estima de debò el seu país, la seva gent i la seva llengua, alhora els pot odiar? No tindria cap sentit, si no fos que es tractés d’un sonat, és clar. L’amor per la terra i pel que ella representa no funciona com l’amor entre humans, de manera que allò de l’amor-odi no ve al cas. Tal i com ho veig, cap parroquià que no sigui desnaturalitzat, com ara el botifler o bé els pobrissons apàtrides ciutadanets del món, no renega de les pròpies coses. I les pròpies coses, d’una en una i de gota en gota –sovint gotes vermelles-, són les que han anat formant el país. Vegem quants francesos volen ser anglesos i a la inversa, o quants anglesos i polonesos frisen per ser alemanys. Ni els ianquis, qui no distingeixen entre una dreta dura i una altra dreta més dura, o entre un rifle automàtic i un clavell, no coneixen res que s'assembli a l'autoodi. De manera que això de l'autoodi o, tal volta, endoodi, seria, en qualsevol cas, una malaltia mental molt greu. A part, i aquí a casa nostra, el que des de fa segles es conrea vers nosaltres pels verals de l’altiplà i rodalies, mal que uns pocs dels seus artífexs sàpiguen parlar en català, és un vulgar exoodi, això és, odi foraster. El problema és que CONFONEM CATALANS AMB RESIDENTS. I és que no en som pas set milions i escaig, com afirmen els I.M.C. I tot són confusions d'aquesta mena, vatualolla de fang!
Ens hem acomodat a la colonització i pensem que vivim una situació normal, integradora, en canvi, més aviat diria que com a poble estem baixant per la tartera.
“Per cert, vostè que no ven llibertat, però sap parlar en anglès, alemany, francès i espanyol, què és? És anglès, alemany, francès i espanyol alhora, tal vegada? Sí? Diu que sí? Doncs, per molts anys. Com que és de tot arreu, vostè no és pas radical i no deu tenir problemes exògens per a identificar-se. En canvi, jo, un pobre radical, només sóc català. I, a més a més, em sembla fantàstic. Veu... quines coses?”
Encara que davant de l’esperpent no ens quedi París com a la Bergman i a en Bogart, sempre ens quedarà el somriure i la ironia. Emperò, sigui com sigui, no n’hi ha prou... O sí, catalanets? Que potser n’hi ha prou? No us sembla que ja tocaria que ens anéssim desvetllant? Ells mai no dormen, això és segur (i ells tampoc).
Per cert, fa força temps vaig veure una seqüència a TV3. Uns policies estaven administrant llenya de porres (però una bona estomacada!) a uns pescadors gallecs. El rètol de sota deia: "El conflicte dels musclaires es radicalitza". Es radicalitza perquè hi ha llenya?! Però... on s'és vist?! Què punyals diuen?! Quin sapastre ha redactat aquest titular? Ho veieu...?

Si us plau!! Així no anirem enlloc.

dilluns, 12 de gener de 2009

DÉU NO HA CREAT PAS L'HOME. L'HOME HA CREAT DÉU.

Vaja! Com si no sabéssim tots que déu no és més que l’estratègia mil·lenària dels capitostos d’Israel per a donar moral al seu exèrcit destructor, a fi de conquerir, sotmetre i anorrear els pobles que pul·lulaven en temps immemorials pels verals del territori que ara es coneix com l’Àsia Menor, abans “la terra promesa que raja llet i mel” (...I SANG!!). Per altra banda, és que algú pensa que els déus de les mitologies són reals, tal vegada? I doncs...?
Cadascuna de les larves sectàries provinents de la creença (no pas de la FE, que és una altra cosa molt diferent i que no té res a veure amb cap organització religiosa...) afirma, encara avui, que deté la “veritat”, i que: “La veritat us farà lliures”.
"Refot, Carmeta, en aquest cas, em penso que és preferible la mentida!"

diumenge, 11 de gener de 2009

REFLEXIÓ DES DE PANTHEÓS

Recordo, ara, aquella pel·lícula tan emotiva de Steven Spielberg, “La Llista de Schindler”, que em porta aquelles escenes d’esclavatge i mort, colpidores, horribles, esquinçadores, quasi apocalíptiques. Penso, fins on pot arribar la bèstia humana. I concloc: no té límit, tal bèstia no té cap límit, per això mateix ha estat dissenyada a la imatge del theós (ep!, rectifico: el theós a imatge seva, és clar...). Sobretot, sento encara aquella música immensament trista, que tant m’havia apropat en aquell poble dolorit i mortalment ferit pels sicaris de Hitler. El violí solista, tal vegada una viola (no ho podria assegurar), encara em penetra fins al moll dels ossos, encara em fa sentir les terres de Polònia, d’Àustria o de la mateixa Alemanya, endurides pel glaç, ensangonades i pudents del fum negre dels cossos calcinats. Així, immers en aquesta idea colpidora, conscient que hem plorat tots plegats pel poble d’Israel, m’ha sobrevingut una sospita perversa: Ospadreta!, deu de ser que el poble d’Israel només plora per ell.

En respecte d'aquest tema, el de les faules pietoses, o impies, Israel és la mare dels ous. La resta (Vaticà inclòs) tots plegats són sectes derivades, fills bordencs.

dilluns, 29 de desembre de 2008

VERGONYA!!! VERGONYA!!! VERGONYA!!!

Perquè la selecció catalana de futbol (i altres...) aprenguin d'una vegada per totes l'himne del País que representen. Que ja passa de taca d'oli..., el tema. Quan veig en Puyol i en Xavi celebrant els èxits de "la selección" i cridant ¡viva españa!, se'm posen els pèls de punxa, se m'emporten els dimonis i, tot seguit, m'agafa un atac de lepra còsmica.


Els segadors
(versió d’Emili Guanyavents, 1899)

Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

Ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya,
com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

dimecres, 24 de desembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

Anunciaven un superb dentifrici de triple efecte. Proclamaven tal com: les nostres bombardes enderroquen la tosca i el nostre exèrcit de mentol acoltella qualssevol bacteris i enemics bucals. A més, estem treballant en un tercer front que no trigarem a tenir debatut i polit, projectem l’aboliment de la placa i el restabliment de les lleis naturals.
Vatuadéu!, fotran fora la plaga i les lleis! És, per fi, la solució per a les nostres malures -vaig pensar. A les armes! Les malalties al patíbul! Guillotina per a les inflamacions purulentes! A la forca els càncers! Els bacteris i els virus a la destral!, i si en queden de vius, punyals punxeguts i cames ajudeu-los. Però és mentida, d’això fa tres-cents anys i cap virus ni bacteri encara no ha tornat a l’altiplà.

dimarts, 23 de desembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
Què diu aquest senyor escarransit del bigoti...? Sí home!, aquest que parla en català a la dutxa i la dona no l'entén. Això mateix, aquest, ja saps qui vull dir, el pistoler. Diu que fins que no acabi la seva missió divina no tindrà prou pebrots per a suïcidar-se? I la família? Que potser no té avis?, i la dona?, i els fills què fan?, que dormen o què? Quina bestiesa, quins disbarats fa la gent!, i quines idees més peregrines els passen pel cap! Me’n faig creus. I, vaja!, vatuadéu!, que no es preocupi, que per això som els amics, què carall! No cal fotre comèdia, que ara mateix sense massa perjudici podem fer un forat a la feina, que no ens vindrà pas d’aquí tampoc, i ho tindríem prou de cara bona, dic jo, en fi, que amb molt de gust i sense compromís el podríem suïcidar.

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
...Que no!, que és el meu País! “Es la lus del alba”. Que no!, que és el meu País! “Es el amanesel”. Refot!, si és el meu País! “¿El sielo assul?”. Ospadreta! Quin curt de gambals! AQUEST ÉS EL MEU PAÍS!! “¿El nuevo olden?” Que nooooooo!, Ago’n l’òspia! El meu país! “Entonse, la patria unida”. “VATUADÉÉÉU!!!”

dissabte, 6 de desembre de 2008

NOTA:

Potser us estranyareu que, referent a les llengües ibèriques, usi sempre el mot: espanyol, enlloc de castellà. És ben senzill, si dic castellà estic posant el català en el mateix cabàs, juntament amb el gallec i l'euskera (no parlem de les llengües ja fagocitades), de manera que l'incloc dins de l'estat anomenat "espanya", i així estic donant la meva conformitat de pertinença a tal contuberni. En canvi, si dic espanyol estic constatant que el català és llengua estrangera en respecte d'aquest estat de malson. M'he explicat prou bé?
Pel que fa als altres pobles inclosos dins de la península (també els insulars), ja s'ho faran, que cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa.

dimarts, 2 de desembre de 2008

PROVÍNCIES

Si som prou radicals i l’analitzem una mica, la paraula: "PROVÍNCIA" (que ve de pro i vincere) fa referència a vencedors i vençuts. En l’antiga Roma s’aplicava als territoris que calia sotmetre i que posteriorment serien cedits als capitostos de la política o de la guerra, propretors, procònsols etc. De manera que, en principi, la paraula província, a què estem tant acostumats, té unes connotacions no gens recomanables ni gaire llibertàries, que diguem. De fet, Hispània era la província romana que comprenia tot el territori de la península dels ibers i que un cop conquerida, i degudament anul·lada i esclavitzada, va ser dividida en cinc territoris, o també províncies. En definitiva, província és, ni més ni menys, "terra de vençuts", l’administri qui l’administri i la doblegui qui la doblegui. Aquesta organització plaïa molt al dictador Franco (i a la majoria de dictadors).
Conclusió: catalans, res de províncies! De moment només comarques, i més endavant que vinguin agombolades per les vegueries, que, a última hora, aquestes són les nostres administracions territorials naturals.

dimarts, 4 de novembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de "L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA")
"Aurembiaix d’Urgell?" "Sí, digui’m." "Biaixeta, vos parla lo Rei, en Jacme." "Ah!, hola, Jac. I com és que no m’has trucat abans, reiet meu? Fa quatre hores que estic penjada d’aquest maleït telèfon." "És que ab ses presses... Nós volem dir que... no, no vos pensau que..." "Jac?, res d’excuses! Exigeixo una explicació! T’has cregut que perquè ets el rei et consento segons què? Ni parlar-ne! Qui és ella?!" "Pesa’ns, noble dama, Nós... vejam, és que... a l’horabaixa só pus deprimit que mai e lo fonèvol no va e l’espasa se mos ha oscada, vatuadéus! E... e... anàvem fent los tombs per lo Aragó e lo corser estava que no podia eixir pus..., e Nós vos havíem de trucar urgentment. E ab açò que és vengut lo paio malfardat e escarransit, ab son bigoti e pus xiquet que Nós, que no aixeca un pam, ves! No sabem ben bé quina cosa dix..., que ell és com ara lo nou president de lo altiplà e los regnes veïns vençuts, o qualques collonades parescudes e... En fi, que gasta una mala leit de déu! Que mos ha furtat les armes a hòsties, ves! E, per postres, m’ha fotut fora de la feina e de lo càrrec reial, ve-t’ho aquí!

dilluns, 3 de novembre de 2008

GLOBALITZACIÓ

Com aquell qui no vol la cosa, tot dissimulant, els espavilats de la globalització, els qui "estan al dia", els qui es diuen "moderns" i que no saben què punyals és el modernisme, estan engegant en orris la nostra cultura mil·lenària. És la taca d’oli, es va estenent, a pleret, a traïció, sense pressa i sense pausa. I això és greu, molt greu.
Al llarg de la història, el nostre poble ha sofert moltes invasions violentes, cruentes, devastadores, i sempre ha quedat algú per explicar-ho. No han pogut anul·lar-nos, tal com volien, de moment no ens han vençut. Hem sorgit de les nostres cendres i encara som ben vius. Aquesta globalització, però, que als ulls dels miops i dels llestos “que saben anglès” sembla innòcua, pot assolir sense fer soroll el que ningú no ha aconseguit mai amb les armes i els bombardeigs. No es tracta de "la llengua viva que s'adapta als temps", es tracta que no mori la llengua a mans de la contaminació que promouen els dominadors del món: els anglosaxons. I, compte!, poden escombrar-nos i desarrelar-nos com a poble, com a nació.
En tindrem tota la culpa (bé, jo m’esborro de la llista, perquè encara que estigui sol en aquesta lluita procuraré seguir dempeus mentre tingui alè).
I això no vol dir que no sigui bo parlar molts idiomes (com més, millor), però quan es parla en català: NOMÉS ES PARLA EN CATALÀ!!!

diumenge, 2 de novembre de 2008

HISTÒRIA CERTA

Temps ha, després d’esbotzar-me la porta, uns bandolers forasters van envair el meu menjador a punta de mosquet, es van acomodar a l’escó davant del foc a terra i em van exigir menjar i beure a doll. Després em feren fora del dormitori per a jeure-hi ells. A part, m'obligaren a parlar la seva llengua estrangera i, per si fos poc, els havia de demanar permís per tot, en cas contrari rebia vexacions i violència extrema. Això no obstant, he seguit treballant i tirant endavant com he pogut. Han passat molts anys i poc ha canviat. Ara, ells afirmen que casa meva és casa seva i que jo sóc un al·lucinat, que només penso en la meva història ridícula del passat i que allò que compta és sols el present. És veritat que en els pocs moments de lucidesa de què disposo penso en aquesta meva malaurada desfeta i contemplo aquesta meva malaurada casa, bruta, deixada i assaltada pels corcs. I en aquests instants escassos solc sentir vergonya d’estar viu. He perdut tant el coratge i la dignitat que per costum ja parlo la seva llengua estrangera enlloc de la que em va ensenyar la meva mare i, gairebé sense adonar-me’n, penso i argumento com ells, per això els psicòlegs em diagnostiquen un aguda i continuada síndrome d’Estocolm.I em pregunto: després de tres anys, o trenta –o tres-cents!-, que potser he de considerar que tot fou només una visió metafísica? Que el menjador on mengen i el llit on jeuen ja no és casa meva perquè ha passat un lapse de temps? Que potser la dignitat prescriu? Que no em deuen res? Que, tal vegada, no depenen de mi, dels meus recursos i del meu treball? M'ho hauré imaginat, tot plegat?
En aquests magres moments de lucidesa és quan reivindico enèrgicament la SEVA INDEPENDÈNCIA!!
Com deia el poeta, VIA FORA!, QUE TOT ESTÀ PER FER.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
“Nom?” “Felipe del Porrón, rey del santo sacramental y del centro de la meseta”. “Pis cinquè, departament de disminuïts psíquics perillosos, cabina segona, compartiment estanc, que li prenguin la pressió mental i me’n portin l’informe complet. I vostè?” “José María Armar Lastropas, ¡hail yo!” “Àtic, secció de psiquiatria intensiva, despatx quatre, divan dos. Que li formin un expedient. En vull una còpia així que estigui llest. Apa!, facin-ne via! El següent! Nom?” “Jordi Benvençut i Barretina”. “Soterrani sis, unitat de rehabilitacions d'autoestima, corredor quinzè, porta última, no es confongui amb el garatge”.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
Aquell ciutadà del món, força esparpillat, mostrava un entusiasme universalitzant i multifraternal entranyable. Argumentava així: “Todos somo hermanos amado. Andamo unidos para avanssar en la difíssil misióng de frustificar el universo en todo su ámbito cósmicol. Prongto habrá un ejtallido de pass en el pensamiento de los hombres libre y ejpirituales”. "De manera que aviat no caldran fronteres per a ningú?" "No, hermano. Todah la frontera song injuht·ta". " I, així, vols dir que també podem xerrar en català amb tota llibertat?" -vaig preguntar amb gran alegria i alleujament. “Ni soñal·lo, miserable polaco de mierda, para eso hai que venssen·no y passal por nuestroj cadávele”. "Doncs, va, germà, passa la frontera. Au, bufó!, cap a ponent".

...I LA GRANOTETA ERA CATALANA

(Adaptació breu de la faula de la granota i l’escorpí.)
I l’escorpí va dir: “Granoteta, he de travessar el riu. Puc pujar al teu llom? Tu ets bona nedadora i ja saps que jo no sé nedar, i si ho provo és ben segur que m’ofegaré”. “Que t’has begut l’enteniment? -replicà la granota-. Si et pujo a lloms em picaràs i em mataràs. Que et conec molt bé. Ja sé prou qui ets”. “De cap manera, granoteta -respongué l’escorpí, molt calmat i, fins i tot, amable-. No veus que si et pico i et mato jo moriré ofegat? No ho faria mai. Sóc escorpí, però no estúpid”.
La granota s’ho rumià per uns instants. Finalment resolgué que allò que havia argumentat l’escorpí era d’una lògica indiscutible. De manera que va decidir que el portaria. Al cap i a la fi no li costava cap esforç. En canvi, comptar amb un ésser tant poderós i agressiu com a aliat, tal vegada, en el futur li podria ser molt útil: “Sempre cal estar bé amb aquesta gent. No se sap mai amb què ens podem trobar” -pensà, com a bona catalana, i conservadora, que era.
De manera que se’l carregà a collibè i començà a nedar. A mig camí de l’altra riba, però, l’escorpí mirà el llom tou i fàcil de perforar de la granota i, en un tres i no res, li enfonsà el fibló fins al fons. A l’instant, la granota es regirava i se’l mirava amb tristor. Després, consternada i presa de dolor, exclamava: “Per què ho has fet? Ara morirem tots dos!” L’escorpí li va respondre, fredament: “No ho puc evitar, sóc un escorpí”.
De fet, l’adaptació d’aquesta famosa faula ha consistit a traduir les paraules de l’escorpí, qui, en realitat, parlava en espanyol (i no és que parlar en espanyol sigui pas cap mal...).

Lliçó moral: L'amistat amb el depredador pot ser molt cristiana, tendra i amorosa, però és del tot insensata.

ANECDOTARI

Ell, qui estava estudiant aquesta llengua dels espavilats que en diuen anglès, tot fent ulls de peix i allargant la mà per veure si podia palpar carn tèbia, mussità a cau d'orella de la noia pèl-roja: "JO AMOR TU". I, molt tranquil·la, ella li respongué: "De quina tribu ets, bufó?"

dissabte, 27 de setembre de 2008

A propòsit...

Em guardaré d'afirmar que no és bo i enriquidor de conèixer moltes llengües (com més, millor). Però, abans que res, traguem la pols de casa nostra. Per això A CATALUNYA PROU BILINGÜISME! Perquè, pel que fa al nostre català: ens pinten bastos.
Ja parlarem en francès, mandarí, suahili o espanyol quan siguem respectats íntegrament i, a més a més, si en tenim ganes.


Ah!, per cert, molt de compte amb l'anglès! Molta atenció!, que per culpa d'aquests petimetres pixapolits cretins que "estan al dia" (i ja són legió) se'ns està infiltrant per osmosi i està destruint la nostra llengua. No noteu unes pessigolletes al cervell? Oi que sí? Doncs és que els FASHION (és a dir, els estúpids) ja ens estan fent la neurosucció, companys

A la fi, acabarem cardant en anglès i amollant, entre sospirs i esbufecs: JO AMOR TU, enlloc del dolcíssim T'ESTIMO (rellegiu l'anecdotari).

dimarts, 9 de setembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
Tres mil trenta, una odissea a l’espai: “Molt honorable Almirall Jordi Poliol, a quina velocitat anem ara?” “Ja hi arribarem, ja hi arribarem, no es posi nerviós, grumet, tot al seu temps. Pensi que només hem quedat vius vostè i jo, i no és pas fàcil comandar aquesta màquina del dimoni”. “Ha passat gaire des del mil set-cents catorze, molt honorable Almirall?” “Tranquil, tranquil, aquí, a la nau, el temps no compta”. “I a on hem d’arribar, si no és preguntar massa, molt honorable Almirall?” “Doncs, ehem... doncs..., encara no ho tinc esbrinat del tot, segons els meus càlculs de navegació diria que...” “Però, Almirall, la macrocomputadora Ferrusso de la sèrie U.M.E. 1328947 MX de bord s’ha fet vella i ja no parla, ens estimbarem!” “A callar! No m’atabali! En alguna galàxia ha d’haver un planeta que ens vagi bé, ehem..., deixi’m fer els meus càlculs astronòmics exactes, ehem..., per aquí deu de córrer un mapa interestel·lar que... vatuadéu!, on l’hauré ficat?” “Amb tot el respecte, Almirall Poliol, vol dir que no estarem fent marrada? L’exili no estava pas tan lluny. No calia passar l’Albera i prou?”

diumenge, 7 de setembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
En vigília de festes i guerra:
He trobat un veí: Tots bé? -m’ha dit. Si fa no fa -he dit jo-, anem fent, i vosaltres, com aneu de contaminació? -que vaig i li pregunto. No m’ha entès pas gaire ni gens: Doncs, tot bé, tot bé, com cada any. Hem comprat un bon capó i llamàntols a dojo i un cotxe per a la nena i una altra caseta a la costa, a més, una televisió de gran pantalla i ens hem fet socis del club nàutic i. En fi, totes aquestes bagatel·les que es fan en la pau cristiana i bona voluntat, què t’haig d’explicar! També hem enviat un quart de quilo d’arròs trencat als negres de Kabambare, que són tan negres!, pobra gent...!. Pel que fa a la defensa nacional -m’ha informat- ja deus saber que som a punt de bombardejar l’orient? Vatuadéu!, quan?, per nadal?, per reis? -he preguntat. Per festes no, home! Serà el dia dos. Mal assumpte -dic-, i l’altra?, l’altra contaminació? -insisteixo amb intenció perversa. L’altra? Ah!, bé, sí, haver-ho dit abans! Hem tingut baixes, els avis, ja se sap... A més, al nen li cau la pell a llesques, però, a part d’al·lèrgies cròniques, tumoracions i uns carcinomes de no-res, anar tirant. Apa!, bon nadal i festes! Au, adéu!




dimarts, 22 de juliol de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

I vós, quins orígens teniu?, vull dir quines referències d’origen, quin arbre genealògic, de quina nissaga sou vós, és a dir, de quina família o de quina estirp o llinatge? No per res, només és per a anotar-ho al llibre de registre de l’hotel, ja deveu saber, per la publicitat que vos hem remès, que portem un control de clients per a atendre-vos com cal i que vos sentiu ben còmodes i a gust en la nostra companyia. Els qui servim el turisme som europeus convençuts i tenim uns deures inqüestionables, fomentem l’amabilitat, la convivència i la germanor cristiana entre tots els pobles de la terra. Estaríem frescos, si no! Vatuadéu!, respectuós senyor recepcionista -va fer el client, sorprès-, quin hotel més fantàstic, extraordinari i excessiu, estic del tot aclaparat de satisfacció, això sí que és un servei admirable! Anoti, doncs, si és tan amable: sóc fill de pare basc i mare catalana i em dic... “¡Que lo ejecuten! ¡Que lo ejecuten! ¡Que lo ejecuten! ¡Al paredong cong el! ¡Oh dios selestial de las alturas y de los amanesseres! Fusiiiiles tiene mi patriaaaa, chin chin pun, chin chin pun... chin... !Oh señol, que bien me siento en el cumplimiento del debel sagrado. ¡Jamás lo lograrán. Nunca jamás. Nunca, nunca!!!”