VERGONYA!!! VERGONYA!!! VERGONYA!!!

Perquè la selecció catalana de futbol (i altres...) aprenguin d'una vegada per totes l'himne del País que representen. Que ja passa de taca d'oli..., el tema. Quan veig en Puyol i en Xavi celebrant els èxits de "la selección" i cridant ¡viva españa!, se'm posen els pèls de punxa, se m'emporten els dimonis i, tot seguit, m'agafa un atac de lepra còsmica.

Els segadors
(versió d’Emili Guanyavents, 1899)

Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

Ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya,
com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

Anunciaven un superb dentifrici de triple efecte. Proclamaven tal com: les nostres bombardes enderroquen la tosca i el nostre exèrcit de mentol acoltella qualssevol bacteris i enemics bucals. A més, estem treballant en un tercer front que no trigarem a tenir debatut i polit, projectem l’aboliment de la placa i el restabliment de les lleis naturals.

Vatuadéu!, fotran fora la plaga i les lleis! És, per fi, la solució per a les nostres malures -vaig pensar. A les armes! Les malalties al patíbul! Guillotina per a les inflamacions purulentes! A la forca els càncers! Els bacteris i els virus a la destral!, i si en queden de vius, punyals punxeguts i cames ajudeu-los. Però és mentida, d’això fa tres-cents anys i cap virus ni bacteri encara no ha tornat a l’altiplà.

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

Què diu aquest senyor escarransit del bigoti...? Sí home!, aquest que parla en català a la dutxa i la dona no l'entén. Això mateix, aquest, ja saps qui vull dir, el pistoler. Diu que fins que no acabi la seva missió divina no tindrà prou pebrots per a suïcidar-se? I la família? Que potser no té avis?, i la dona?, i els fills què fan?, que dormen o què? Quina bestiesa, quins disbarats fa la gent!, i quines idees més peregrines els passen pel cap! Me’n faig creus. I, vaja!, vatuadéu!, que no es preocupi, que per això som els amics, què carall! No cal fotre comèdia, que ara mateix sense massa perjudici podem fer un forat a la feina, que no ens vindrà pas d’aquí tampoc, i ho tindríem prou de cara bona, dic jo, en fi, que amb molt de gust i sense compromís el podríem suïcidar.

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

...Que no!, que és el meu País! “Es la lus del alba”. Que no!, que és el meu País! “Es el amanesel”. Refot!, si és el meu País! “¿El sielo assul?”. Ospadreta! Quin curt de gambals! AQUEST ÉS EL MEU PAÍS!! “¿El nuevo olden?” Que nooooooo!, Ago’n l’òspia! El meu país! “Entonse, la patria unida”. “VATUADÉÉÉU!!!”

NOTA:

Potser us estranyareu que, referent a les llengües ibèriques, usi sempre el mot: espanyol, enlloc de castellà. És ben senzill, si dic castellà estic posant el català en el mateix cabàs, juntament amb el gallec i l'euskera (no parlem de les llengües ja fagocitades), de manera que l'incloc dins de l'estat anomenat "espanya", i així estic donant la meva conformitat de pertinença a tal contuberni. En canvi, si dic espanyol estic constatant que el català és llengua estrangera en respecte d'aquest estat de malson. M'he explicat prou bé?

Pel que fa als altres pobles inclosos dins de la península (també els insulars), ja s'ho faran, que cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa.

PROVÍNCIES

Si som prou radicals i l’analitzem una mica, la paraula: "PROVÍNCIA" (que ve de pro i vincere) fa referència a vencedors i vençuts. En l’antiga Roma s’aplicava als territoris que calia sotmetre i que posteriorment serien cedits als capitostos de la política o de la guerra, propretors, procònsols etc. De manera que, en principi, la paraula província, a què estem tant acostumats, té unes connotacions no gens recomanables ni gaire llibertàries, que diguem. De fet, Hispània era la província romana que comprenia tot el territori de la península dels ibers i que un cop conquerida, i degudament anul·lada i esclavitzada, va ser dividida en cinc territoris, o també províncies. En definitiva, província és, ni més ni menys, "terra de vençuts", l’administri qui l’administri i la doblegui qui la doblegui. Aquesta organització plaïa molt al dictador Franco (i a la majoria de dictadors).
Conclusió: catalans, res de províncies! De moment només comarques, i més endavant que vinguin agombolades per les vegueries, que, a última hora, aquestes són les nostres administracions territorials naturals.