TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dilluns, 29 de desembre de 2008

VERGONYA!!! VERGONYA!!! VERGONYA!!!

Perquè la selecció catalana de futbol (i altres...) aprenguin d'una vegada per totes l'himne del País que representen. Que ja passa de taca d'oli..., el tema. Quan veig en Puyol i en Xavi celebrant els èxits de "la selección" i cridant ¡viva españa!, se'm posen els pèls de punxa, se m'emporten els dimonis i, tot seguit, m'agafa un atac de lepra còsmica.


Els segadors
(versió d’Emili Guanyavents, 1899)

Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

Ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya,
com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,
bon cop de falç, defensors de la terra,
bon cop de falç.

dimecres, 24 de desembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

Anunciaven un superb dentifrici de triple efecte. Proclamaven tal com: les nostres bombardes enderroquen la tosca i el nostre exèrcit de mentol acoltella qualssevol bacteris i enemics bucals. A més, estem treballant en un tercer front que no trigarem a tenir debatut i polit, projectem l’aboliment de la placa i el restabliment de les lleis naturals.
Vatuadéu!, fotran fora la plaga i les lleis! És, per fi, la solució per a les nostres malures -vaig pensar. A les armes! Les malalties al patíbul! Guillotina per a les inflamacions purulentes! A la forca els càncers! Els bacteris i els virus a la destral!, i si en queden de vius, punyals punxeguts i cames ajudeu-los. Però és mentida, d’això fa tres-cents anys i cap virus ni bacteri encara no ha tornat a l’altiplà.

dimarts, 23 de desembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
Què diu aquest senyor escarransit del bigoti...? Sí home!, aquest que parla en català a la dutxa i la dona no l'entén. Això mateix, aquest, ja saps qui vull dir, el pistoler. Diu que fins que no acabi la seva missió divina no tindrà prou pebrots per a suïcidar-se? I la família? Que potser no té avis?, i la dona?, i els fills què fan?, que dormen o què? Quina bestiesa, quins disbarats fa la gent!, i quines idees més peregrines els passen pel cap! Me’n faig creus. I, vaja!, vatuadéu!, que no es preocupi, que per això som els amics, què carall! No cal fotre comèdia, que ara mateix sense massa perjudici podem fer un forat a la feina, que no ens vindrà pas d’aquí tampoc, i ho tindríem prou de cara bona, dic jo, en fi, que amb molt de gust i sense compromís el podríem suïcidar.

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
...Que no!, que és el meu País! “Es la lus del alba”. Que no!, que és el meu País! “Es el amanesel”. Refot!, si és el meu País! “¿El sielo assul?”. Ospadreta! Quin curt de gambals! AQUEST ÉS EL MEU PAÍS!! “¿El nuevo olden?” Que nooooooo!, Ago’n l’òspia! El meu país! “Entonse, la patria unida”. “VATUADÉÉÉU!!!”

dissabte, 6 de desembre de 2008

NOTA:

Potser us estranyareu que, referent a les llengües ibèriques, usi sempre el mot: espanyol, enlloc de castellà. És ben senzill, si dic castellà estic posant el català en el mateix cabàs, juntament amb el gallec i l'euskera (no parlem de les llengües ja fagocitades), de manera que l'incloc dins de l'estat anomenat "espanya", i així estic donant la meva conformitat de pertinença a tal contuberni. En canvi, si dic espanyol estic constatant que el català és llengua estrangera en respecte d'aquest estat de malson. M'he explicat prou bé?
Pel que fa als altres pobles inclosos dins de la península (també els insulars), ja s'ho faran, que cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa.

dimarts, 2 de desembre de 2008

PROVÍNCIES

Si som prou radicals i l’analitzem una mica, la paraula: "PROVÍNCIA" (que ve de pro i vincere) fa referència a vencedors i vençuts. En l’antiga Roma s’aplicava als territoris que calia sotmetre i que posteriorment serien cedits als capitostos de la política o de la guerra, propretors, procònsols etc. De manera que, en principi, la paraula província, a què estem tant acostumats, té unes connotacions no gens recomanables ni gaire llibertàries, que diguem. De fet, Hispània era la província romana que comprenia tot el territori de la península dels ibers i que un cop conquerida, i degudament anul·lada i esclavitzada, va ser dividida en cinc territoris, o també províncies. En definitiva, província és, ni més ni menys, "terra de vençuts", l’administri qui l’administri i la doblegui qui la doblegui. Aquesta organització plaïa molt al dictador Franco (i a la majoria de dictadors).
Conclusió: catalans, res de províncies! De moment només comarques, i més endavant que vinguin agombolades per les vegueries, que, a última hora, aquestes són les nostres administracions territorials naturals.

dimarts, 4 de novembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de "L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA")
"Aurembiaix d’Urgell?" "Sí, digui’m." "Biaixeta, vos parla lo Rei, en Jacme." "Ah!, hola, Jac. I com és que no m’has trucat abans, reiet meu? Fa quatre hores que estic penjada d’aquest maleït telèfon." "És que ab ses presses... Nós volem dir que... no, no vos pensau que..." "Jac?, res d’excuses! Exigeixo una explicació! T’has cregut que perquè ets el rei et consento segons què? Ni parlar-ne! Qui és ella?!" "Pesa’ns, noble dama, Nós... vejam, és que... a l’horabaixa só pus deprimit que mai e lo fonèvol no va e l’espasa se mos ha oscada, vatuadéus! E... e... anàvem fent los tombs per lo Aragó e lo corser estava que no podia eixir pus..., e Nós vos havíem de trucar urgentment. E ab açò que és vengut lo paio malfardat e escarransit, ab son bigoti e pus xiquet que Nós, que no aixeca un pam, ves! No sabem ben bé quina cosa dix..., que ell és com ara lo nou president de lo altiplà e los regnes veïns vençuts, o qualques collonades parescudes e... En fi, que gasta una mala leit de déu! Que mos ha furtat les armes a hòsties, ves! E, per postres, m’ha fotut fora de la feina e de lo càrrec reial, ve-t’ho aquí!

dilluns, 3 de novembre de 2008

GLOBALITZACIÓ

Com aquell qui no vol la cosa, tot dissimulant, els espavilats de la globalització, els qui "estan al dia", els qui es diuen "moderns" i que no saben què punyals és el modernisme, estan engegant en orris la nostra cultura mil·lenària. És la taca d’oli, es va estenent, a pleret, a traïció, sense pressa i sense pausa. I això és greu, molt greu.
Al llarg de la història, el nostre poble ha sofert moltes invasions violentes, cruentes, devastadores, i sempre ha quedat algú per explicar-ho. No han pogut anul·lar-nos, tal com volien, de moment no ens han vençut. Hem sorgit de les nostres cendres i encara som ben vius. Aquesta globalització, però, que als ulls dels miops i dels llestos “que saben anglès” sembla innòcua, pot assolir sense fer soroll el que ningú no ha aconseguit mai amb les armes i els bombardeigs. No es tracta de "la llengua viva que s'adapta als temps", es tracta que no mori la llengua a mans de la contaminació que promouen els dominadors del món: els anglosaxons. I, compte!, poden escombrar-nos i desarrelar-nos com a poble, com a nació.
En tindrem tota la culpa (bé, jo m’esborro de la llista, perquè encara que estigui sol en aquesta lluita procuraré seguir dempeus mentre tingui alè).
I això no vol dir que no sigui bo parlar molts idiomes (com més, millor), però quan es parla en català: NOMÉS ES PARLA EN CATALÀ!!!

diumenge, 2 de novembre de 2008

HISTÒRIA CERTA

Temps ha, després d’esbotzar-me la porta, uns bandolers forasters van envair el meu menjador a punta de mosquet, es van acomodar a l’escó davant del foc a terra i em van exigir menjar i beure a doll. Després em feren fora del dormitori per a jeure-hi ells. A part, m'obligaren a parlar la seva llengua estrangera i, per si fos poc, els havia de demanar permís per tot, en cas contrari rebia vexacions i violència extrema. Això no obstant, he seguit treballant i tirant endavant com he pogut. Han passat molts anys i poc ha canviat. Ara, ells afirmen que casa meva és casa seva i que jo sóc un al·lucinat, que només penso en la meva història ridícula del passat i que allò que compta és sols el present. És veritat que en els pocs moments de lucidesa de què disposo penso en aquesta meva malaurada desfeta i contemplo aquesta meva malaurada casa, bruta, deixada i assaltada pels corcs. I en aquests instants escassos solc sentir vergonya d’estar viu. He perdut tant el coratge i la dignitat que per costum ja parlo la seva llengua estrangera enlloc de la que em va ensenyar la meva mare i, gairebé sense adonar-me’n, penso i argumento com ells, per això els psicòlegs em diagnostiquen un aguda i continuada síndrome d’Estocolm.I em pregunto: després de tres anys, o trenta –o tres-cents!-, que potser he de considerar que tot fou només una visió metafísica? Que el menjador on mengen i el llit on jeuen ja no és casa meva perquè ha passat un lapse de temps? Que potser la dignitat prescriu? Que no em deuen res? Que, tal vegada, no depenen de mi, dels meus recursos i del meu treball? M'ho hauré imaginat, tot plegat?
En aquests magres moments de lucidesa és quan reivindico enèrgicament la SEVA INDEPENDÈNCIA!!
Com deia el poeta, VIA FORA!, QUE TOT ESTÀ PER FER.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
“Nom?” “Felipe del Porrón, rey del santo sacramental y del centro de la meseta”. “Pis cinquè, departament de disminuïts psíquics perillosos, cabina segona, compartiment estanc, que li prenguin la pressió mental i me’n portin l’informe complet. I vostè?” “José María Armar Lastropas, ¡hail yo!” “Àtic, secció de psiquiatria intensiva, despatx quatre, divan dos. Que li formin un expedient. En vull una còpia així que estigui llest. Apa!, facin-ne via! El següent! Nom?” “Jordi Benvençut i Barretina”. “Soterrani sis, unitat de rehabilitacions d'autoestima, corredor quinzè, porta última, no es confongui amb el garatge”.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
Aquell ciutadà del món, força esparpillat, mostrava un entusiasme universalitzant i multifraternal entranyable. Argumentava així: “Todos somo hermanos amado. Andamo unidos para avanssar en la difíssil misióng de frustificar el universo en todo su ámbito cósmicol. Prongto habrá un ejtallido de pass en el pensamiento de los hombres libre y ejpirituales”. "De manera que aviat no caldran fronteres per a ningú?" "No, hermano. Todah la frontera song injuht·ta". " I, així, vols dir que també podem xerrar en català amb tota llibertat?" -vaig preguntar amb gran alegria i alleujament. “Ni soñal·lo, miserable polaco de mierda, para eso hai que venssen·no y passal por nuestroj cadávele”. "Doncs, va, germà, passa la frontera. Au, bufó!, cap a ponent".

...I LA GRANOTETA ERA CATALANA

(Adaptació breu de la faula de la granota i l’escorpí.)
I l’escorpí va dir: “Granoteta, he de travessar el riu. Puc pujar al teu llom? Tu ets bona nedadora i ja saps que jo no sé nedar, i si ho provo és ben segur que m’ofegaré”. “Que t’has begut l’enteniment? -replicà la granota-. Si et pujo a lloms em picaràs i em mataràs. Que et conec molt bé. Ja sé prou qui ets”. “De cap manera, granoteta -respongué l’escorpí, molt calmat i, fins i tot, amable-. No veus que si et pico i et mato jo moriré ofegat? No ho faria mai. Sóc escorpí, però no estúpid”.
La granota s’ho rumià per uns instants. Finalment resolgué que allò que havia argumentat l’escorpí era d’una lògica indiscutible. De manera que va decidir que el portaria. Al cap i a la fi no li costava cap esforç. En canvi, comptar amb un ésser tant poderós i agressiu com a aliat, tal vegada, en el futur li podria ser molt útil: “Sempre cal estar bé amb aquesta gent. No se sap mai amb què ens podem trobar” -pensà, com a bona catalana, i conservadora, que era.
De manera que se’l carregà a collibè i començà a nedar. A mig camí de l’altra riba, però, l’escorpí mirà el llom tou i fàcil de perforar de la granota i, en un tres i no res, li enfonsà el fibló fins al fons. A l’instant, la granota es regirava i se’l mirava amb tristor. Després, consternada i presa de dolor, exclamava: “Per què ho has fet? Ara morirem tots dos!” L’escorpí li va respondre, fredament: “No ho puc evitar, sóc un escorpí”.
De fet, l’adaptació d’aquesta famosa faula ha consistit a traduir les paraules de l’escorpí, qui, en realitat, parlava en espanyol (i no és que parlar en espanyol sigui pas cap mal...).

Lliçó moral: L'amistat amb el depredador pot ser molt cristiana, tendra i amorosa, però és del tot insensata.

ANECDOTARI

Ell, qui estava estudiant aquesta llengua dels espavilats que en diuen anglès, tot fent ulls de peix i allargant la mà per veure si podia palpar carn tèbia, mussità a cau d'orella de la noia pèl-roja: "JO AMOR TU". I, molt tranquil·la, ella li respongué: "De quina tribu ets, bufó?"

dissabte, 27 de setembre de 2008

A propòsit...

Em guardaré d'afirmar que no és bo i enriquidor de conèixer moltes llengües (com més, millor). Però, abans que res, traguem la pols de casa nostra. Per això A CATALUNYA PROU BILINGÜISME! Perquè, pel que fa al nostre català: ens pinten bastos.
Ja parlarem en francès, mandarí, suahili o espanyol quan siguem respectats íntegrament i, a més a més, si en tenim ganes.


Ah!, per cert, molt de compte amb l'anglès! Molta atenció!, que per culpa d'aquests petimetres pixapolits cretins que "estan al dia" (i ja són legió) se'ns està infiltrant per osmosi i està destruint la nostra llengua. No noteu unes pessigolletes al cervell? Oi que sí? Doncs és que els FASHION (és a dir, els estúpids) ja ens estan fent la neurosucció, companys

A la fi, acabarem cardant en anglès i amollant, entre sospirs i esbufecs: JO AMOR TU, enlloc del dolcíssim T'ESTIMO (rellegiu l'anecdotari).

dimarts, 9 de setembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
Tres mil trenta, una odissea a l’espai: “Molt honorable Almirall Jordi Poliol, a quina velocitat anem ara?” “Ja hi arribarem, ja hi arribarem, no es posi nerviós, grumet, tot al seu temps. Pensi que només hem quedat vius vostè i jo, i no és pas fàcil comandar aquesta màquina del dimoni”. “Ha passat gaire des del mil set-cents catorze, molt honorable Almirall?” “Tranquil, tranquil, aquí, a la nau, el temps no compta”. “I a on hem d’arribar, si no és preguntar massa, molt honorable Almirall?” “Doncs, ehem... doncs..., encara no ho tinc esbrinat del tot, segons els meus càlculs de navegació diria que...” “Però, Almirall, la macrocomputadora Ferrusso de la sèrie U.M.E. 1328947 MX de bord s’ha fet vella i ja no parla, ens estimbarem!” “A callar! No m’atabali! En alguna galàxia ha d’haver un planeta que ens vagi bé, ehem..., deixi’m fer els meus càlculs astronòmics exactes, ehem..., per aquí deu de córrer un mapa interestel·lar que... vatuadéu!, on l’hauré ficat?” “Amb tot el respecte, Almirall Poliol, vol dir que no estarem fent marrada? L’exili no estava pas tan lluny. No calia passar l’Albera i prou?”

diumenge, 7 de setembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)
En vigília de festes i guerra:
He trobat un veí: Tots bé? -m’ha dit. Si fa no fa -he dit jo-, anem fent, i vosaltres, com aneu de contaminació? -que vaig i li pregunto. No m’ha entès pas gaire ni gens: Doncs, tot bé, tot bé, com cada any. Hem comprat un bon capó i llamàntols a dojo i un cotxe per a la nena i una altra caseta a la costa, a més, una televisió de gran pantalla i ens hem fet socis del club nàutic i. En fi, totes aquestes bagatel·les que es fan en la pau cristiana i bona voluntat, què t’haig d’explicar! També hem enviat un quart de quilo d’arròs trencat als negres de Kabambare, que són tan negres!, pobra gent...!. Pel que fa a la defensa nacional -m’ha informat- ja deus saber que som a punt de bombardejar l’orient? Vatuadéu!, quan?, per nadal?, per reis? -he preguntat. Per festes no, home! Serà el dia dos. Mal assumpte -dic-, i l’altra?, l’altra contaminació? -insisteixo amb intenció perversa. L’altra? Ah!, bé, sí, haver-ho dit abans! Hem tingut baixes, els avis, ja se sap... A més, al nen li cau la pell a llesques, però, a part d’al·lèrgies cròniques, tumoracions i uns carcinomes de no-res, anar tirant. Apa!, bon nadal i festes! Au, adéu!




dimarts, 22 de juliol de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

I vós, quins orígens teniu?, vull dir quines referències d’origen, quin arbre genealògic, de quina nissaga sou vós, és a dir, de quina família o de quina estirp o llinatge? No per res, només és per a anotar-ho al llibre de registre de l’hotel, ja deveu saber, per la publicitat que vos hem remès, que portem un control de clients per a atendre-vos com cal i que vos sentiu ben còmodes i a gust en la nostra companyia. Els qui servim el turisme som europeus convençuts i tenim uns deures inqüestionables, fomentem l’amabilitat, la convivència i la germanor cristiana entre tots els pobles de la terra. Estaríem frescos, si no! Vatuadéu!, respectuós senyor recepcionista -va fer el client, sorprès-, quin hotel més fantàstic, extraordinari i excessiu, estic del tot aclaparat de satisfacció, això sí que és un servei admirable! Anoti, doncs, si és tan amable: sóc fill de pare basc i mare catalana i em dic... “¡Que lo ejecuten! ¡Que lo ejecuten! ¡Que lo ejecuten! ¡Al paredong cong el! ¡Oh dios selestial de las alturas y de los amanesseres! Fusiiiiles tiene mi patriaaaa, chin chin pun, chin chin pun... chin... !Oh señol, que bien me siento en el cumplimiento del debel sagrado. ¡Jamás lo lograrán. Nunca jamás. Nunca, nunca!!!”