TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dimarts, 4 de novembre de 2008

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de "L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA")
"Aurembiaix d’Urgell?" "Sí, digui’m." "Biaixeta, vos parla lo Rei, en Jacme." "Ah!, hola, Jac. I com és que no m’has trucat abans, reiet meu? Fa quatre hores que estic penjada d’aquest maleït telèfon." "És que ab ses presses... Nós volem dir que... no, no vos pensau que..." "Jac?, res d’excuses! Exigeixo una explicació! T’has cregut que perquè ets el rei et consento segons què? Ni parlar-ne! Qui és ella?!" "Pesa’ns, noble dama, Nós... vejam, és que... a l’horabaixa só pus deprimit que mai e lo fonèvol no va e l’espasa se mos ha oscada, vatuadéus! E... e... anàvem fent los tombs per lo Aragó e lo corser estava que no podia eixir pus..., e Nós vos havíem de trucar urgentment. E ab açò que és vengut lo paio malfardat e escarransit, ab son bigoti e pus xiquet que Nós, que no aixeca un pam, ves! No sabem ben bé quina cosa dix..., que ell és com ara lo nou president de lo altiplà e los regnes veïns vençuts, o qualques collonades parescudes e... En fi, que gasta una mala leit de déu! Que mos ha furtat les armes a hòsties, ves! E, per postres, m’ha fotut fora de la feina e de lo càrrec reial, ve-t’ho aquí!

dilluns, 3 de novembre de 2008

GLOBALITZACIÓ

Com aquell qui no vol la cosa, tot dissimulant, els espavilats de la globalització, els qui "estan al dia", els qui es diuen "moderns" i que no saben què punyals és el modernisme, estan engegant en orris la nostra cultura mil·lenària. És la taca d’oli, es va estenent, a pleret, a traïció, sense pressa i sense pausa. I això és greu, molt greu.
Al llarg de la història, el nostre poble ha sofert moltes invasions violentes, cruentes, devastadores, i sempre ha quedat algú per explicar-ho. No han pogut anul·lar-nos, tal com volien, de moment no ens han vençut. Hem sorgit de les nostres cendres i encara som ben vius. Aquesta globalització, però, que als ulls dels miops i dels llestos “que saben anglès” sembla innòcua, pot assolir sense fer soroll el que ningú no ha aconseguit mai amb les armes i els bombardeigs. No es tracta de "la llengua viva que s'adapta als temps", es tracta que no mori la llengua a mans de la contaminació que promouen els dominadors del món: els anglosaxons. I, compte!, poden escombrar-nos i desarrelar-nos com a poble, com a nació.
En tindrem tota la culpa (bé, jo m’esborro de la llista, perquè encara que estigui sol en aquesta lluita procuraré seguir dempeus mentre tingui alè).
I això no vol dir que no sigui bo parlar molts idiomes (com més, millor), però quan es parla en català: NOMÉS ES PARLA EN CATALÀ!!!

diumenge, 2 de novembre de 2008

HISTÒRIA CERTA

Temps ha, després d’esbotzar-me la porta, uns bandolers forasters van envair el meu menjador a punta de mosquet, es van acomodar a l’escó davant del foc a terra i em van exigir menjar i beure a doll. Després em feren fora del dormitori per a jeure-hi ells. A part, m'obligaren a parlar la seva llengua estrangera i, per si fos poc, els havia de demanar permís per tot, en cas contrari rebia vexacions i violència extrema. Això no obstant, he seguit treballant i tirant endavant com he pogut. Han passat molts anys i poc ha canviat. Ara, ells afirmen que casa meva és casa seva i que jo sóc un al·lucinat, que només penso en la meva història ridícula del passat i que allò que compta és sols el present. És veritat que en els pocs moments de lucidesa de què disposo penso en aquesta meva malaurada desfeta i contemplo aquesta meva malaurada casa, bruta, deixada i assaltada pels corcs. I en aquests instants escassos solc sentir vergonya d’estar viu. He perdut tant el coratge i la dignitat que per costum ja parlo la seva llengua estrangera enlloc de la que em va ensenyar la meva mare i, gairebé sense adonar-me’n, penso i argumento com ells, per això els psicòlegs em diagnostiquen un aguda i continuada síndrome d’Estocolm.I em pregunto: després de tres anys, o trenta –o tres-cents!-, que potser he de considerar que tot fou només una visió metafísica? Que el menjador on mengen i el llit on jeuen ja no és casa meva perquè ha passat un lapse de temps? Que potser la dignitat prescriu? Que no em deuen res? Que, tal vegada, no depenen de mi, dels meus recursos i del meu treball? M'ho hauré imaginat, tot plegat?
En aquests magres moments de lucidesa és quan reivindico enèrgicament la SEVA INDEPENDÈNCIA!!
Com deia el poeta, VIA FORA!, QUE TOT ESTÀ PER FER.