REFLEXIÓ DES DE PANTHEÓS

Recordo, ara, aquella pel·lícula tan emotiva de Steven Spielberg, “La Llista de Schindler”, que em porta aquelles escenes d’esclavatge i mort, colpidores, horribles, esquinçadores, quasi apocalíptiques. Penso, fins on pot arribar la bèstia humana. I concloc: no té límit, tal bèstia no té cap límit, per això mateix ha estat dissenyada a la imatge del theós (ep!, rectifico: el theós a imatge seva, és clar...). Sobretot, sento encara aquella música immensament trista, que tant m’havia apropat en aquell poble dolorit i mortalment ferit pels sicaris de Hitler. El violí solista, tal vegada una viola (no ho podria assegurar), encara em penetra fins al moll dels ossos, encara em fa sentir les terres de Polònia, d’Àustria o de la mateixa Alemanya, endurides pel glaç, ensangonades i pudents del fum negre dels cossos calcinats. Així, immers en aquesta idea colpidora, conscient que hem plorat tots plegats pel poble d’Israel, m’ha sobrevingut una sospita perversa: Ospadreta!, deu de ser que el poble d’Israel només plora per ell.

En respecte d'aquest tema, el de les faules pietoses, o impies, Israel és la mare dels ous. La resta (Vaticà inclòs) tots plegats són sectes derivades, fills bordencs.