TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dilluns, 19 de gener de 2009

RADICAL, PARAULA SACRA, I ALTRES COSES...


Gràcies als I.M.C. (informació manipulada convenientment), és a dir, els mitjans de desinformació, els anomenats radicals fem por a la gent que es porta bé, a la gent honrada, submisa i sotmesa. Vegem les notícies del dia:
"Un grup d'esquins radicals han calat foc a una indigent que dormia en una cabina de caixer automàtic", "Els radicals del gol sud apallissen una família...", "Sis radicals segresten un avió i fan cent-cinquanta hostatges...", "Radicals fan esclatar un cotxe i fonen trenta-cinc vianants que passaven per allí...".
Les televisions i els diaris no divulguen segons quin parer (que els pugui comprometre) per "radical". Resumint, ningú no es juga un sou de general per una opinió fora del to de la simfonia general. Confonen radical amb delinqüent, violent, criminal... Trista ignorància dels periodistillos redactors...! Ells en són els responsables. Se suposa que són universitaris i que tenen un mínim de cultura (només se suposa, però). Però en realitat... què és cultura? Haver estudiat a la universitat? (quin riure!) Cas que això fos així, hauríem de concloure que Miguel Hernández era un esclafaterrossos, un incult. Pel que es pot observar, la universitat gita una quantitat de mediocres que fa esborronar. Conclusió: vergonya i més vergonya.
No era, la democràcia, l’estendard de les llibertats?, i entre elles la d’expressió? No...? Ospadreta! Doncs ja m'han tornat a engalipar! Però: “Lliberquè, senyor?” “Llibertat d’expressió” –dic. “No senyor, vostè s’equivoca de botiga. D’això, no en venem pas. Només venem benestar i progrés”. “Deu de ser que algú m’ha enredat”. “Efectivament, senyor, l’han enganyat”. “Doncs em permetrà seguir burxant botigues fins que hagi sargit els forats del món, i primer els del meu país, oi?, vull dir fins que em mori”. “Vostè mateix. Li cantaran unes absoltes amb final tranquil, perquè descansi: requiescat in pace”. “Sí, però –dic jo- ep!, CAT in pace. Oi que m’entén?”
Anem a l'essència i siguem radicals: el cert és que si ens diuen radicals ens honoren. Segur que ja sabeu que radical vol dir provinent de l’arrel, fonamental, bàsic, substancial, essencial. O sigui, tot el contrari de superficial, anodí, frívol i, per analogia, estúpid, fatu i mediocre (hi podria afegir tans qualificatius que, a la fi, seria un fastig insuportable). Això no obstant, resulta que a diari ens hem de justificar per ser, només per ser, per existir i pensar. De fet, qualsevol home pensant és un radical.
En el camp identitari, de país, permeteu-me que m’emprenyi de santa ira pel mateix tema, perquè si hagués nascut a Toledo i els meus pares haguessin estat espanyols no tindria cap dificultat. No hauria pas de legitimar la meva espanyolitat. Ben mirat, però, aquesta és, sens dubte, una qüestió de les fronteres existents. I són fronteres que palesen les diferències.
Tema número dos. Fem, ara, un cop d'ull a casa. Es diu per aquí que els catalans patim d’autoodi. Vol significar que nosaltres mateixos ens odiem. Jo també m'ho pensava, però després d’una reflexió acurada, ara m’adono que cal filar més fi, anar més al nucli, és a dir, ser més radical. Provem-ho. Si ens referim als set milions i escaig de residents al País, es veu clar que aquesta, la de l’autoodi de la nostra població, és una idea del tot errònia. Fem-ne una consideració radical. Vejam. És que qui estima de debò el seu país, la seva gent i la seva llengua, alhora els pot odiar? No tindria cap sentit, si no fos que es tractés d’un sonat, és clar. L’amor per la terra i pel que ella representa no funciona com l’amor entre humans, de manera que allò de l’amor-odi no ve al cas. Tal i com ho veig, cap parroquià que no sigui desnaturalitzat, com ara el botifler o bé els pobrissons apàtrides ciutadanets del món, no renega de les pròpies coses. I les pròpies coses, d’una en una i de gota en gota –sovint gotes vermelles-, són les que han anat formant el país. Vegem quants francesos volen ser anglesos i a la inversa, o quants anglesos i polonesos frisen per ser alemanys. Ni els ianquis, qui no distingeixen entre una dreta dura i una altra dreta més dura, o entre un rifle automàtic i un clavell, no coneixen res que s'assembli a l'autoodi. De manera que això de l'autoodi o, tal volta, endoodi, seria, en qualsevol cas, una malaltia mental molt greu. A part, i aquí a casa nostra, el que des de fa segles es conrea vers nosaltres pels verals de l’altiplà i rodalies, mal que uns pocs dels seus artífexs sàpiguen parlar en català, és un vulgar exoodi, això és, odi foraster. El problema és que CONFONEM CATALANS AMB RESIDENTS. I és que no en som pas set milions i escaig, com afirmen els I.M.C. I tot són confusions d'aquesta mena, vatualolla de fang!
Ens hem acomodat a la colonització i pensem que vivim una situació normal, integradora, en canvi, més aviat diria que com a poble estem baixant per la tartera.
“Per cert, vostè que no ven llibertat, però sap parlar en anglès, alemany, francès i espanyol, què és? És anglès, alemany, francès i espanyol alhora, tal vegada? Sí? Diu que sí? Doncs, per molts anys. Com que és de tot arreu, vostè no és pas radical i no deu tenir problemes exògens per a identificar-se. En canvi, jo, un pobre radical, només sóc català. I, a més a més, em sembla fantàstic. Veu... quines coses?”
Encara que davant de l’esperpent no ens quedi París com a la Bergman i a en Bogart, sempre ens quedarà el somriure i la ironia. Emperò, sigui com sigui, no n’hi ha prou... O sí, catalanets? Que potser n’hi ha prou? No us sembla que ja tocaria que ens anéssim desvetllant? Ells mai no dormen, això és segur (i ells tampoc).
Per cert, fa força temps vaig veure una seqüència a TV3. Uns policies estaven administrant llenya de porres (però una bona estomacada!) a uns pescadors gallecs. El rètol de sota deia: "El conflicte dels musclaires es radicalitza". Es radicalitza perquè hi ha llenya?! Però... on s'és vist?! Què punyals diuen?! Quin sapastre ha redactat aquest titular? Ho veieu...?

Si us plau!! Així no anirem enlloc.