"PINCHES TIRANOS"

Avui, uns bons i estimats amics, la Neus i en Manel, m’han regalat un llibre, d’Enric Vila, que tracta de Pla i em proporciona l’excusa perfecta per a tirar endavant aquest article lapidari que esteu començant a llegir. El llibre es titula: “El nostre heroi Josep Pla”. No conec aquest autor jove, l'Enric, però sospito que ell i jo, junts, en el decurs de la lectura farem força cafès virtuals. Sols en obrir-lo i llegir-ne les primeres pàgines, ja hi trobo una petita diatriba interessant. Fixeu-vos, cito: “...Aquí (parla de Catalunya) hem sobreviscut fent veure que tot és normal. Fa tant de temps que dissimulem, que molts catalans ja ni es recorden que fan teatre... Matem tot el que és espontani per por d’agafar massa gust a la llibertat...”. I més endavant diu: “Els escriptors són la primera línia d’atac d’un país i la seva última trinxera de defensa”.

Tot i que aquestes dues darreres frases són una mica espectaculars, potser un pèl pamfletàries, no deixen de dir una veritat com la cúpula de sant Pere.
I em pregunto, com sempre (perquè sóc el paio que no comprèn el món i així em faig preguntes incòmodes, dia sí i dia també), on s’han ficat aquests escriptors catalans de la línia d’atac? (perquè els de les trinxeres, ara per ara, no els necessitem... i que duri!) I no vull dir pas aquells qui es mouen dins del cercle dels bel•ligerants, o “activistes radicals”, com en diuen els de la poltrona, sinó els altres, els de fora el cercle, aquells qui també es fan dir catalans perquè es veu que han nascut a Catalunya (ospadreta!, quina cosa...! Neixo a Catalunya, sé parlar en català...?, ergo sóc català... Quin riure!).
Ara fóra un bon moment perquè aquesta “primera línia d’atac” sortís de l’ossera del sofà i seguís les files de la revolució des de les tripes. Però no ho faran, no senyor. Els acomodats no abandonen la calefacció ni en fums de sabatot. Això sí, ho farà el poble ras, el poble que no escriu llibres, amb, o sense, els ajuntaments. Ho farà amb la força imparable de la gent que ja no tolera més concessions, més greuges, més insults, més odi, ni més aixecades de camisa.
No ho dèiem? Als catalans, ens han de fer emprenyar molt i molt perquè arribem a veure a un pam del nas. Gràcies, senyors peperos i ciudadaneros. Tristament, us necessitàvem. Gràcies per ser els nostres “pinches tiranos”, com diu Carlos Castaneda, a l’estil mexicà. Tal pinche és aquest ésser execrable, qui de vegades fins i tot pot semblar simpàtic, qui et burxa, et tempteja i t’esgota i et rebenta, i, finalment, quan ja en tens el bot tan ple que no pots viure ni un minut més a la seva vora, et fa despertar d’un fantàstic benestar gairebé secular. Perquè els indígenes de Catalunya, bons cristians per tradició (des del temps dels romans, quan encara érem ibers, fins als nostres pares...), hem après a força de centúries a tenir compassió dels nostres botxins. Glòria a ells, doncs!
Per cert, la llei de l’univers diu que: quan hi ha qui gaudeix de benestar, automàticament hi ha qui pateix de malestar. I qui gosaria, si no és boig, portar la contrària a l’univers?

Doncs jo, que sóc ben tocat del bolet.