TREBALLAR? SÍ, PERÒ NOMÉS PER A ENRIQUIR L'ÀNIMA, NO PAS LA BUTXACA...

dimarts, 11 de maig del 2010

d'això en dic SER RADICAL.



Parlaré en primera persona per no caure en dissimulació i hipocresia, ja que sóc jo qui diu això:

Jo no protesto, jo no m'encaro amb ningú, no escometo si no és davant de la injustícia (i la injustícia és sempre molt palesa), no em queixo, constato, jo només dic el que penso. No demano l'opinió de ningú, ni m'interessa si no és la d'una persona. Persona no vol dir humà. Persona és un títol nobiliari que cal guanyar per mèrits propis, dia a dia. La tasca que m'he imposat en la vida és no trair-me, i la meva vida comença des que tinc ús de raó, és a dir, des dels 50 anys, més o menys. Aquesta actitud, ben meva, sol desarmar algunes consciències obscures, i més les desarma com més obscures, però no és pas desafiant. No busco el conflicte, ni tan sols el debat, no m'interessa la discussió, no persegueixo cap mena de reeiximent. En tot cas, si puc ajudar ja m'està bé.
I el conflicte sorgeix. A partir d'aquí, la gent s'encara amb mi. Se'm diu que falto al respecte, fins i tot, que insulto. No serà que qui pensa així és perquè no té respecte per ell mateix?, que s'insulta ell mateix?, que es veu reflectit, i el que contempla no és, precisament, la seva millor cara?, és a dir, la màscara de persontage de teatre que ell mateix (o ella) ha venut en públic?
A causa de la hipocresia i l'ambició desmesurada de l'ésser humà, entenc el món actual com una claveguera immunda, i ho dic sense rubor. En altres notes i ocasions ja he manifestat que ser radical no té res a veure amb la violència, ni amb el terrorisme, ni amb les armes físiques, sinó amb les armes de la raó, del sentiment, de la paraula. Qui, doncs, voldrà escoltar això: "ser radical és partir de l'ARREL de les qüestions", i no pensarà en bombes i pistoles? Benvinguda aquesta persona! Perquè la ignorància consentida és un dels pecats més greus de la humanitat.

Les relacions entre humans són guiades per l'ambició, pel poder dels uns sobre els altres, en els seus múltiples aspectes i manifestacions. Fins i tot, en les parelles, que haurien d'estar bastides sobre la base de L'AMOR, sol prevaldre aquesta mena d'espantall, amor en minúscules, que persegueix la dominació de qui, se suposa, és més fort sobre qui es deixa dominar. Pel que fa a les relacions de l'home amb el Planeta Terra, és ben clar que l'animal humà actua, sense pal·liatius de cap classe, com un autèntic càncer, amb els mateixos mecanismes d'un sarcoma ((posem pel cas). I així ho manifesto, pesi a qui pesi. Perquè quan l'animal humà es creu superior a les altres bestioles viu en un estat d'arrogància i estupidesa permanent, massa sovint sense remei. Pobre diable!

He de deixar, doncs, de dir el que penso? He de deixar de ser RADICAL?