He dit que aquesta és una notícia realment interessant perquè, degut a l’empoltroniment absolut (perdoneu la parauleta, però s’hi escau com un guant) de la nació catalana (i tant que ens omplim de la boca de “nació”!) aquesta és l’única manera d’agullonar-nos i, a la fi, tal vegada, fer-nos aixecar el cul del sofà d'una vegada per dedicar-nos a la cosa que realment ens ha de preocupar, verbigràcia: la possible desaparició de Catalunya com a tal. No oblidem que la poca conscienciació vers una idea de país que darrerament ha adquirit la nostra gent, gent que ara sembla que comença a sortir del cau amb molta prudència (massa!), és deguda al maltracte amb què ens va obsequiar l’espanyolíssim senyor president anterior dels altiplanesos. Ep!, que l'actual és més educat i fa cara de pa de diumenge, però no és pas menys espanyolista, ni de refiar-se'n gens.
Els catalans som un poble a qui agrada “viure bé” en el pitjor i més nefast dels sentits, és a dir, només pensem en tenir feina, parella, vacances al Marroc o al Carib i telèfon mòbil d’última generació, però no pas en viure el dia a dia amb dignitat i amb coratge (massa patriotes han donat la vida per aquest poble acomodat que antany havia plantat cara i que al llarg del temps ha esdevingut quasi insignificant).
Tota la meva obra i el meu esforç estan dedicats a esperonar, tant com puc i dins de les meves modestes possibilitats, aquesta ciutadania escarxofada i poltrona que formem els catalans, la qual blasmo sense descans justament perquè voldria poder-me-la estimar com cal (algun dia serà...)., ja que em costa déu i ajut estimar els covards Això sí, m’estimo la meva Terra, i no puc ni vull anar-me’n d'aquí, i la vull veure lliure d’opressió, en pau i florent.
Un paio em deia que sóc pessimista perquè em moc pel cantó fosc com aquell personatge negre de la guerra de les galàxies, i li vaig contestar que si fos tal pessimista no em dedicaria precisament a burxar el meu país (ni el meu ni cap altre). Se me’n refotria tot, de fet, seria un altre fred i apàtic ciutadà del món (com al poder i al sistema interessa). Tampoc no m’autoanomeno optimista, aquests no m’agraden gens, són caragirats i mentiders. No obstant tot plegat, no veig pas fosc el nostre futur. Tinc el viu convenciment que els nostres fills i néts sentiran respirar aquest país. Per això mateix no sóc, de cap manera, un pessimista, i estic encara més lluny de ser un d'aquests botiflers apàtics ciutadans del món.
Potser, si a madrid ens claven aquesta banderilla i l’estoc final, serà la manera que arribem a formar un govern amb les idees més clares (i els fets!) i que comencem a pensar d’una vegada per totes que ser servents d’aquesta gent de l'altiplà és un enderroc i una degradació progressiva, que tots i cada un dels nostres assumptes els hem de decidir nosaltres i que d’aquesta mena de democràcia aigualida i fal·laç, ja en tenim la barretina i els bemolls ben plens. De manera que finalment entenguem que no hi ha una altra sortida digna que no sigui “cadascú a casa seva”, i s’ha acabat. No ens va a mida ni tan sols un estat federal, que representaria un nou garbuix de dependències mútues i compromisos inacceptables. Com ells mateixos diuen: “que cada palo aguante su vela”, o com diem nosaltres: cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa (i si no ho diem, hauríem de dir-ho).
Potser, a partir d’aquesta imperialada-per-collons altiplanesa, els nostres polítics començaran a pensar a com treure’ns de l’esquena la motxilla plena de rocs de tartera que traginem des de fa tres-cents anys. Així sia!
Tota la meva obra i el meu esforç estan dedicats a esperonar, tant com puc i dins de les meves modestes possibilitats, aquesta ciutadania escarxofada i poltrona que formem els catalans, la qual blasmo sense descans justament perquè voldria poder-me-la estimar com cal (algun dia serà...)., ja que em costa déu i ajut estimar els covards Això sí, m’estimo la meva Terra, i no puc ni vull anar-me’n d'aquí, i la vull veure lliure d’opressió, en pau i florent.
Un paio em deia que sóc pessimista perquè em moc pel cantó fosc com aquell personatge negre de la guerra de les galàxies, i li vaig contestar que si fos tal pessimista no em dedicaria precisament a burxar el meu país (ni el meu ni cap altre). Se me’n refotria tot, de fet, seria un altre fred i apàtic ciutadà del món (com al poder i al sistema interessa). Tampoc no m’autoanomeno optimista, aquests no m’agraden gens, són caragirats i mentiders. No obstant tot plegat, no veig pas fosc el nostre futur. Tinc el viu convenciment que els nostres fills i néts sentiran respirar aquest país. Per això mateix no sóc, de cap manera, un pessimista, i estic encara més lluny de ser un d'aquests botiflers apàtics ciutadans del món.
Potser, si a madrid ens claven aquesta banderilla i l’estoc final, serà la manera que arribem a formar un govern amb les idees més clares (i els fets!) i que comencem a pensar d’una vegada per totes que ser servents d’aquesta gent de l'altiplà és un enderroc i una degradació progressiva, que tots i cada un dels nostres assumptes els hem de decidir nosaltres i que d’aquesta mena de democràcia aigualida i fal·laç, ja en tenim la barretina i els bemolls ben plens. De manera que finalment entenguem que no hi ha una altra sortida digna que no sigui “cadascú a casa seva”, i s’ha acabat. No ens va a mida ni tan sols un estat federal, que representaria un nou garbuix de dependències mútues i compromisos inacceptables. Com ells mateixos diuen: “que cada palo aguante su vela”, o com diem nosaltres: cadascú sui el seu sagí i pentini la pròpia estopa (i si no ho diem, hauríem de dir-ho).
Potser, a partir d’aquesta imperialada-per-collons altiplanesa, els nostres polítics començaran a pensar a com treure’ns de l’esquena la motxilla plena de rocs de tartera que traginem des de fa tres-cents anys. Així sia!
1 comentari:
Doncs nou anys més tard del teu escrit, aquí mateix som...!, així sigui, tal i com dius, suposo que cada cop queda menys, però això s'està fent molt i molt feixuc......!
Publica un comentari a l'entrada