HISTÒRIA CERTA

Temps ha, després d’esbotzar-me la porta, uns bandolers forasters van envair el meu menjador a punta de mosquet, es van acomodar a l’escó davant del foc a terra i em van exigir menjar i beure a doll. Després em feren fora del dormitori per a jeure-hi ells. A part, m'obligaren a parlar la seva llengua estrangera i, per si fos poc, els havia de demanar permís per tot, en cas contrari rebia vexacions i violència extrema. Això no obstant, he seguit treballant i tirant endavant com he pogut. Han passat molts anys i poc ha canviat. Ara, ells afirmen que casa meva és casa seva i que jo sóc un al·lucinat, que només penso en la meva història ridícula del passat i que allò que compta és sols el present. És veritat que en els pocs moments de lucidesa de què disposo penso en aquesta meva malaurada desfeta i contemplo aquesta meva malaurada casa, bruta, deixada i assaltada pels corcs. I en aquests instants escassos solc sentir vergonya d’estar viu. He perdut tant el coratge i la dignitat que per costum ja parlo la seva llengua estrangera enlloc de la que em va ensenyar la meva mare i, gairebé sense adonar-me’n, penso i argumento com ells, per això els psicòlegs em diagnostiquen un aguda i continuada síndrome d’Estocolm.I em pregunto: després de tres anys, o trenta –o tres-cents!-, que potser he de considerar que tot fou només una visió metafísica? Que el menjador on mengen i el llit on jeuen ja no és casa meva perquè ha passat un lapse de temps? Que potser la dignitat prescriu? Que no em deuen res? Que, tal vegada, no depenen de mi, dels meus recursos i del meu treball? M'ho hauré imaginat, tot plegat?

En aquests magres moments de lucidesa és quan reivindico enèrgicament la SEVA INDEPENDÈNCIA!!

Com deia el poeta, VIA FORA!, QUE TOT ESTÀ PER FER.