A propòsit...

Em guardaré d'afirmar que no és bo i enriquidor de conèixer moltes llengües (com més, millor). Però, abans que res, traguem la pols de casa nostra. Per això A CATALUNYA PROU BILINGÜISME! Perquè, pel que fa al nostre català: ens pinten bastos.
Ja parlarem en francès, mandarí, suahili o espanyol quan siguem respectats íntegrament i, a més a més, si en tenim ganes.

Ah!, per cert, molt de compte amb l'anglès! Molta atenció!, que per culpa d'aquests petimetres pixapolits cretins que "estan al dia" (i ja són legió) se'ns està infiltrant per osmosi i està destruint la nostra llengua. No noteu unes pessigolletes al cervell? Oi que sí? Doncs és que els FASHION (és a dir, els estúpids) ja ens estan fent la neurosucció, companys

A la fi, acabarem cardant en anglès i amollant, entre sospirs i esbufecs: JO AMOR TU, enlloc del dolcíssim T'ESTIMO (rellegiu l'anecdotari).

... a més a més, ens caldrà també sargir els forats del món.

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

Tres mil trenta, una odissea a l’espai: “Molt honorable Almirall Jordi Poliol, a quina velocitat anem ara?” “Ja hi arribarem, ja hi arribarem, no es posi nerviós, grumet, tot al seu temps. Pensi que només hem quedat vius vostè i jo, i no és pas fàcil comandar aquesta màquina del dimoni”. “Ha passat gaire des del mil set-cents catorze, molt honorable Almirall?” “Tranquil, tranquil, aquí, a la nau, el temps no compta”. “I a on hem d’arribar, si no és preguntar massa, molt honorable Almirall?” “Doncs, ehem... doncs..., encara no ho tinc esbrinat del tot, segons els meus càlculs de navegació diria que...” “Però, Almirall, la macrocomputadora Ferrusso de la sèrie U.M.E. 1328947 MX de bord s’ha fet vella i ja no parla, ens estimbarem!” “A callar! No m’atabali! En alguna galàxia ha d’haver un planeta que ens vagi bé, ehem..., deixi’m fer els meus càlculs astronòmics exactes, ehem..., per aquí deu de córrer un mapa interestel·lar que... vatuadéu!, on l’hauré ficat?” “Amb tot el respecte, Almirall Poliol, vol dir que no estarem fent marrada? L’exili no estava pas tan lluny. No calia passar l’Albera i prou?”

EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

En vigília de festes i guerra:

He trobat un veí: Tots bé? -m’ha dit. Si fa no fa -he dit jo-, anem fent, i vosaltres, com aneu de contaminació? -que vaig i li pregunto. No m’ha entès pas gaire ni gens: Doncs, tot bé, tot bé, com cada any. Hem comprat un bon capó i llamàntols a dojo i un cotxe per a la nena i una altra caseta a la costa, a més, una televisió de gran pantalla i ens hem fet socis del club nàutic i. En fi, totes aquestes bagatel·les que es fan en la pau cristiana i bona voluntat, què t’haig d’explicar! També hem enviat un quart de quilo d’arròs trencat als negres de Kabambare, que són tan negres!, pobra gent...!. Pel que fa a la defensa nacional -m’ha informat- ja deus saber que som a punt de bombardejar l’orient? Vatuadéu!, quan?, per nadal?, per reis? -he preguntat. Per festes no, home! Serà el dia dos. Mal assumpte -dic-, i l’altra?, l’altra contaminació? -insisteixo amb intenció perversa. L’altra? Ah!, bé, sí, haver-ho dit abans! Hem tingut baixes, els avis, ja se sap... A més, al nen li cau la pell a llesques, però, a part d’al·lèrgies cròniques, tumoracions i uns carcinomes de no-res, anar tirant. Apa!, bon nadal i festes! Au, adéu!