EL SOMRÍS TRANSVERSAL

(de L'ESPANT NOSTRE DE CADA DIA)

Tres mil trenta, una odissea a l’espai: “Molt honorable Almirall Jordi Poliol, a quina velocitat anem ara?” “Ja hi arribarem, ja hi arribarem, no es posi nerviós, grumet, tot al seu temps. Pensi que només hem quedat vius vostè i jo, i no és pas fàcil comandar aquesta màquina del dimoni”. “Ha passat gaire des del mil set-cents catorze, molt honorable Almirall?” “Tranquil, tranquil, aquí, a la nau, el temps no compta”. “I a on hem d’arribar, si no és preguntar massa, molt honorable Almirall?” “Doncs, ehem... doncs..., encara no ho tinc esbrinat del tot, segons els meus càlculs de navegació diria que...” “Però, Almirall, la macrocomputadora Ferrusso de la sèrie U.M.E. 1328947 MX de bord s’ha fet vella i ja no parla, ens estimbarem!” “A callar! No m’atabali! En alguna galàxia ha d’haver un planeta que ens vagi bé, ehem..., deixi’m fer els meus càlculs astronòmics exactes, ehem..., per aquí deu de córrer un mapa interestel·lar que... vatuadéu!, on l’hauré ficat?” “Amb tot el respecte, Almirall Poliol, vol dir que no estarem fent marrada? L’exili no estava pas tan lluny. No calia passar l’Albera i prou?”